dissabte, 13 de gener de 2018

CAPVESPRE

Al capvespre, quan la febre creix i el llit és suat, arriba l’hora de les tremors. És força usual mantenir el llit diversos dies sense canviar, més del que us penseu. Se’m fa tota una bola a la gola i un tap als pulmons. Però no m’he de preocupar, diuen. Avui ha vingut la Sònia, la meva ex. M’ha fet dos petons de Judes i m’ha desitjat que em recuperi aviat. Fins hi tot he sentit que segueix tenint les mans fredes quan ha pres les meves i, amb una llàgrima?, me les ha besades. Sė exactament quant de temps fa que sóc aquí, vint dies i vuit hores. El meu cervell s’ha transformat en una mena de rellotge que compta cada segon com si fos l’últim. Abans era sord, de tant de treballar a la fàbrica sense protecció, quins temps! I tenia un ull gandul. I la gota em feia la punyeta. Ara no sento cap mena de dolor físic però sentiments en tinc, encara.

A la tarda ha passat el metge, pur formulisme. “Coma irreversible”. Diuen que és com si estigués mort però no saben que els sento parlar, que veig ballar les infermeres davant meu quan vénen de festa i es canvien pensant que no me les miro. La Maite m’ha fet un petó als morros. Li he picat l’ullet. El crit encara el senten a recepció

diumenge, 31 de desembre de 2017

VINT EUROS

VINT EUROS

   No sóc amic seu. Com n’he de ser si vé caminant a l’escola? Com, si duu les espardenyes foradades i la maleta dels estris relligada amb ràfia perquè la cremallera se surt? Si els seus llibres són heretats de son germà que els heretà de la Maria, la gran, aquella que sempre arriba despentinada i amb la bata recosida? No. No sóc amic seu. Mai.

   Avui m’ha portat a estudi la mare. Té un cotxe nou, vermell, que fa olor de cautxuc i cuir acabat d’estrenar. El pare està de viatge amb aquella novieta seva tan guapa que es va firar en deixar la mare. Tan de bo es casin. M’agradaria trobar-me-la nua enmig de l’escala que puja a les habitacions i tocar-li el cul com sense voler. I que m’ensenyés d’aqui uns pocs anys tots els secrets dels grans. La mare xerrava i xerrava mentre conduïa. Segur que parlava del pare però no me l’escoltava. Anava amb els ulls fixos en el mòbil últim model que m’ha comprat, ell. Sempre que se’n va me’l canvia. Que guai! La sabateria encara està tancada a aquestes hores. Les meves vambes s’han de rentar, me’n calen unes de noves. Les regalaré al Marc. No, millor les llençaré, no li escauen i no som amics. Ja ho he dit , oi?

  En arribar m’he reunit amb els meus companys i comentàvem la pel.lícula d’ahir a la nit, Fast & Furious. Quins cotxes! Quines paies, amb aquelles tetes! Quan hem vist acostar-se en Marc ens hem fet a un costat. Fa mala olor. A ca seva es renten poc i no tenen videoporter, tan sols un picaport. Els han tallat la llum fa mesos, i no els tallen l’aigua perquè la Maria fa feinetes de tant en tant a cal  pastisser... Si s’arreglés una mica...

   L’Onofre és un nen enorme, de gras i alt; en fa dos de tots nosaltres; és repetidor. És qui ha apallissat en Marc. Li he donat vint euros perquè ho fés. Primer, que li demanés el caramel de llimona de bones maneres. Si no, que li prengués. S’havia de fer justícia. No pot ser que en Marc tingui aquell caramel i se’l mengi davant nostre i jo no en tingui cap...

LA CORDA



   El dia que vaig perdre la feina vaig decidir que havia de marxar. Fou tan gran el trasbals que m'inscriguí en un curs d'anglès d'allò més car. Garantia que en dues setmanes podria anar a Londres i fer-m'hi entendre com si en fos nadiu. 

   Així fou, doncs. 

   Una tarda, en un pub, vaig conèixer una dona el fill de la qual s'havia penjat del pont del tren, sobre el riu. La cervesa anglesa no val res. M’ho explicava al matí i les llàgrimes li feien perdre el fil. Havíem passat la nostra primera nit junts i crec que es pensava que m'ho podia dir, en confiança. Me la mirava i li somreia. Ella abaixava el cap i es mocava. Després també somreia però no li brillaven els ulls. Els cursos de comunicació no verbal són per aprendre a dissimular i vaig preguntar-li, de repent: "Colar-se al súper compta com a estratègia de mercat?" Si em deia que no, era una bleda, anglesa però bleda; si em responia que sí, podia deduïr-ne que allò del fill potser no era cert...

   No són fets els ganivets per a les mandonguilles així que...

   El tren surt de l'estació entre sol i boira, camí de l’aeroport. Em sembla veure, en una barana del pont, un tros de soga blanca... 

diumenge, 17 de desembre de 2017

PELL

PELL
NAUFRAGS EN UN CLAU ROENT
FEROTGE
ESLLANGUIDA LLUNA TAFANERA
QUE ENS MIRA I REVIU
MELANGIOSA
EL DIA QUE EL SOL LA TROBÀ
SOLA PERDUDA
RERE LA LLUM DEL CAPVESPRE
LLENGÜES
AVENTURERS D'ESPASA DE TALL
PROFUNDA LLAVOR LLUITADORA
QUE ENS ALENA FURIBUNDA
I MALDA GRIMPANT
ATZAROSA
COM ELS DIES DE COLLITA
I SUAU
ENS ENCORATJA
LA PASSIÓ SOTA ELS NÚVOLS
SUOR
ESVORANCS DE CALMA PERDUDA
XIUXIUEJOS DE GUST DE PERA
ABANS QUE EL SON ENS ACLAPARI
ABANS QUE EN UNA ABRAÇADA
DORMIM



diumenge, 19 de novembre de 2017

LA LAIA

   Micro seleccionat per a formar part del llibre RELATS ABSURDS, de l'ARC, dins la col.lecció Elisenda Sala. Llibre recopilatori de relats de diversos autors per a col.laborar amb la marató de TV3, enguany dedicada a les malalties infeccioses.

LA LAIA

Un dia, la Laia perdé el fil de les comandes. Neguitejada, començà a estripar tots els papers plens de gargots, dels filferros. Un per un, a poc a poc. La clientela, sorpresa, cridava. Omplí un bol de terrissa amb els retalls, hi afegí un bon raig de vermut, se’ls ficà a la boca i els mastegà amb lascívia xuclant-ne el licor. La gent que esperava per pagar fugí en veure-la tan fora de lloc. Embadalit, en Manel se la mirava immòbil amb la forquilla de plàstic a la mà davant la boca oberta, una patata rossa precuinada regalimant de quetxup, mostassa i maionesa, tot alhora. Maleí haver sortit de casa amb els pantalons negres. La fastigosa taca caigué com excrement de gavina, just on la trempera més s’insinuava. La visió de la Laia engolint aquell aiguabarreig li havia provocat una erecció com feia temps que no experimentava. Cel.lulosa i vermut. Tinta i estrès. Números i lletres. Esgotament.

   En Manel havia entrat al bar amb una gana de bou. Sortia de fer-se una analítica per a esbrinar si la manca d’erecció dels darrers mesos venia d’un descens del nivell de testosterona o la causa era més aviat psicològica. L’hormona estava bé, un pèl baixa potser però suficient. Tal vegada el què li calia eren nous estímuls. I ara, sense esperar-ho, una cambrera embogida havia activat el resort, el clic.

   S’hi atançà, vermell de vergonya i ple de dubtes. Els ulls de la noia feien el blanc, terrorífics. “Què vols, pollós? El noi empassa saliva, sorprès pels modus de la Laia que  quan més a prop la tenia més l’atreia malgrat l’aspecte ferotge que reflectien aquells ulls com peixeres. “Que et passa res?” respongué mirant de tranquil.litzar-la. 

   Aleshores la veié de sobte capgirar el blanc dels ulls i mostrar-los tal com eren, d’un verd de mar i maragda tan lluent com l’aurora, magnètic i esfereïdor. “Res, Manel. A tu t’esperava. He sortit aquest matí després de no dormir en tota la nit. Aclucava els ulls i et veia, com ara, al meu costat. I la suor freda amarava la meva camisa de dormir” “Dorms amb camisa de dormir?” “Per a tu, sí” “ Però, si no ens coneixem. No ens hem vist abans. I com saps el meu nom?” “Jo sí, a tu. Et veig sempre, totes les nits. És per això que no dormo. És per això que sempre tinc els ulls blancs. És per això que sóc verge, Manel.” “Apaaa, no m’ho crec” .

    De cop i volta el llit se sacsejà en un violent espasme. La penetrà d’una sola empenta i acompanyà els seus gemecs amb un pregon xiscle, esgarip a contrapeu, copsà la fragilitat del cos a través de la camisa de dormir, aixecada per damunt de la cintura, les cames enlaire. Esbufegà finalment i obrí els ulls i la mirà al rostre descarnat, els ulls buits i les dents corcades. El darrer crit d’en Manel se sentí al clar de lluna mentre la boira escombrava cada racó del jardí...

diumenge, 5 de novembre de 2017

DESCOMPTES




Micro finalista del VII concurs ARC de microrelats. MItjans de Transport. Mes de maig: En vaixell




 DESCOMPTES


  Tot és humit, fosc i resclosit i la ferum de pixum ens mataria si no fos per la mirra que ens posen al nas si s'escau que els patrons n'han trobat a bon preu. Si no, amb trossos de tela impregnats en menta o farigola ja fem. En els darres dies els agutzils són més exigents que no ho eren abans. Hem d'arribar a l'illa abans no hi facin peu els anglesos. Els tabalers es releven cada mitja hora en lloc de cada hora i cada un d'ells hi esmerça  més ganes i més ritme, no fos cas de quedar malament. Com a galiot expert  -cinc anys ja, per un crim que no he comès- m’han posat al capdavant de la filera per donar exemple als nouvinguts. He de pagar encara cinc anys més i sovint penso que hi moriré, a galeres. 

   Avui ha baixat el capità a fer-nos un discurset. Ja n'he escoltat molts d'aquests i els nous se'l creuen quan ens diu que si la nostra conducta és l'adequada potser la seva intercessió ens llevarà o rebaixarà el càstig.

   Il.lusos...

   De repent, escolto un ronc entretallat. A la meva dreta, el cap tirat enrera, el clatell desmanegat, un noi de no més de disset anys resta mirant el sostre de la nau, esbatanats els ulls. El galifardeu més proper branda el fuet i colpeja. No s'adona que el noi ja és mort, o potser sí i tant li fa. El capità se m'acosta i em diu alguna cosa.No puc escoltar-lo, amb la fressa del tabal i els esgarips rítmics dels companys però sé què vol que faci. Per uns instants tinc permís per abandonar la formació. Agafo el mort posant-me'l a l'espatlla. No deu pesar més que un sac de llegums. Pujo els graons de fusta,els quals gemeguen sota els meus peus, i trec el cap a coberta. El cel és gris de plom i de  tempesta. M'abraono a babor i deixo anar la càrrega amb facilitat. No ha fet cap soroll, ni tan sols escuma.

   Torno a lloc i agafo el meu rem. Un altre marrec pren el relleu del company mort. He sentit a dir que per cada cadàver que tiro per la borda descompten un mes de condemna. No m’ho crec. Si així fós ja fa mesos que seria a casa....

diumenge, 24 de setembre de 2017

COM UN AQÜÍFER

El tren grinyola
Literalment
En acabar-se la via

Ets
Com un aqüífer
A punt de rebentar
Com una banyera d'esperit
De vi
Com un tros de pa de pessic
Ensucrat
Petó de cafè
En una paperina
De tramussos

Perceps
Que no téns memòria
Però desfàs cabdells
De mots entortolligats
En els racons més foscos
De les petjades
D'aquells moments
De llum

'Si me miro en els teus ulls
Que no hi vegi reflex sino joia
Si la ratlla de la vida se m'estreny
Vulgues pintar-la de verd
I no l'allargassis'

Cosiràs llavors
Una llàgrima rere una altra 
Una enrampada et despertarà,
De sobte,
Llamp que fa xip,
El plor fet vestit. 
T'emprovaràs la vida i sortiràs
A jugar