dilluns, 29 de juliol de 2013

PROP MEU, CALLADA

PEIXOS

Com peixos al sol 
que lluen ses escates 
abans d'esdevenir 
eixutes i aspres, 
així tots dos puliem 
les rebaves que ens 
tenien allunyats.


CALLADA 

Pesadament puc 
Finalment obrir 
Els ulls i endevinar-te
Prop meu, callada.
Estalviant els mots,
Regalant-me les mans
Damunt la pell nua.


DENTEGADES

Empenyo els records
Que em detenen, tossuts.
Els faig fora de mi
A dentegades nues.
Destorbo la seva
Crua presència
I acullo anhelant
La teva esperança.


diumenge, 28 de juliol de 2013

DE BON MATÍ

MELICS ESBORRATS

Melics esborrats per
Ulls inconexos d'erràtic 
Esguard. 
De miop tardà
En mandrosos matins
Següents.
Fonts esgotades
De vigílies perdudes.

Esbós indecent 
de ganyota crua
Estoig de desgrat
Cruel, inclement.
Anorreada passió
Errada en el temps
Formigueig intern
De polzes batents.


FINESTRONS

Finestrons ajustats
Escletxes de sol
Travessant la gasa
De les cortines
Que tan sols tu i jo
Veiem voleiar 
De bon matí
Enllaçats encara.

divendres, 26 de juliol de 2013

DESORI

DESORI

Desori de flux variable
Gatzara mutant de 
Peus de plom i mans 
Inquietes. 
Ignorants
Del cos que m'ensenyes
Que em frega i tou
Em crema.



REGIRANT

Regirant-te les golfes,
Plenes de teranyines
D'amors refregits
D'inhòspits
Llocs inventats.
En l'avarícia m'esborro
Empaitant el teu alè.


SOLS

SOLS

Badallem de por tremolosa
En deixar-nos sols,
Allunyats per un moment.
Segons que s'aturen 
Quan obrim les portes
Closes un instant més.


EM CONFONS

Em confons 
deixant omplir d'incertesa 
la neblinosa cremor 
dels petons regalats 
en temps de pluja, 
quan encara l'herba 
era  tan sols promesa.


 SABÓ

Et trobo a faltar, avui, 
que la son no em vol. 
Que el sabó no renta 
les ferides. 
Que la sang em crema 
eixint del forn dels 
pecats volguts...
...que el pensament estarrufo 
i estrenyo mirant de trobar-te. 
I espero, abans de caure
En el teu somni,
Que allà on romanguis tinguis 
un bes per a mi..





 

dijous, 25 de juliol de 2013

GALÍCIA PLORA

Avui només puc compartir el meu sentiment i condol amb les famílies de les víctimes.
També transmetre tota la meva força, suport i ànims a tots els ferits i els seus familiars...
Avui tots som gallecs..

Força Galícia!!

El sospir de la tarda 
emeté un badall i dormí. 
Son frec de dents 
eixordà un pais germà 
enduent-se per sempre 
els seus fills. 

El suspiro de la tarde
Emitió un bostezo
Y se durmió.
El rechinar de sus
Dientes ensordeció
Un país hermano
Llevándose para siempre
A sus hijos.




dimarts, 23 de juliol de 2013

CERÀMIQUES QUÀNTIQUES

TIRABUIXONS

Enllacem tirabuixons 
fonent els cossos 
penjant els cabells 
que no ens deixen 
veure l'atordiment 
que ens posseeix 
cada nit a soles


PELL LÍQUIDA

La pell se't fa líquid
A mil graus de febre
Ceràmiques quàntiques
Giren i giren el torn que
Ens fa motlles regalant
Abraçades que diuen adéu

Adéu que vé de puntetes
Sense fressa
Que vé fàcil, que flueix
I rutlla a l'hora
Que ens ensenya complaent
Que ho savíem
I somriu triomfant
La victòria.


dilluns, 22 de juliol de 2013

ONES

PEIXOS SECS

Ones corcades d'escuma negra
Escates buides de peixos secs
La mar és avui obscur abisme
Engolint enfurismat
Paraules cegues, trens oblidats.


REFÚS

Refús de veure't seca
Si un dia em véns.
Enyor d'aquells jous
De pell lluenta
A l'arc de Sant Martí
Sol després de la
nostra pluja d'estels.


CLAROBSCURS

Clarobscurs despentinats 
de roba estesa, 
tebis llençols arrissats 
de pàl.lida deixadesa.
Lúdica lluna dibuixada
En rostres desencaixats.

Estabornits  d'estimar,
Lleugerament arquejats,
Vinclant-nos junts vora
El tendal del desert
Estès als nostres peus
En dóna fe la lluna plena.




diumenge, 21 de juliol de 2013

LLEUGERESA

LLEUGERESA

Immens, el forat de després del sisme que li havia esquerdat el cor, s'obria davant els seus ulls amb ella dins. Sense pensar, s'hi capbussà
   La profunditat de l'abisme era inabastable. El cor se li omplia d'un buit d'aire que només podria omplir en arribar al fons. (On ella, braços amunt, llavis oberts en un crit inaudible que lluitava per arribar a ser escoltat, queia avall, avall...)

   Algú, vingut de no se sabia on, se l'endugué, a ella... Amb els pulmons a punt de rebentar ell girà cua, amunt, amunt..
   Tragué el cap al sol, exhaust...Sortí de l'enorme doll..Vora el camí terrós, damunt d'una roca, va seure...Respirà amb ofec i esperà la nit... 
   Dormí, sense voler-ho, profundament. Més hores de les que hauria volgut.. El fred nocturn li entrà pels dits dels peus i el desvetllà. Tot era fosc; sense lluna, la negror era absoluta...

   Calia destriar les diverses opcions, poques, que se li presentaven. Endavant o enrere...no hi havia dreta o esquerra...momés amunt o avall.
   El cràter seguia davant seu, obert com boca de drac, ple d'aquella mena d'aigua que tot ho empastifava. Ella, però, ja no hi era...aquell ésser la salvà de l'enfonsament total. I ell es preguntava: d'on havia sortit? Era humà? No havia tingut temps de veure'l, tan ràpida  havia estat la seva aparició...
   Nomès pensava en ella.., on se l'havia endut aquella cosa? Perquè havia aparegut just en aquell moment? Ho havia estat veient tot i estava a l'espectativa? Tot era tan estrany!!!

                                               _______________________________

   No savia ben bé on es trobava. Sentia el cap com si li hagués de rebentar. Un dolor intens, greu, que li pujava des del clatell , amunt fins la closca i endavant fins el front...se li ficava pels ulls i  no podia obrir-los sense esperar que li esclatès, tot ell, en mil bocins.

   Imaginava on devia tenir els dits  dels peus però no estava segur de mantenir-los al seu lloc.  Tenia la sensació de no tenir-ne, no en trobava el tacte.  Només fins als genolls era que tenia sensibilitat, més avall...no ho sabia.

   Provà d'obrir els ulls. Ho va aconseguir però era igual: tot era fosc.  Tan sols una escletxa, prima, mínima, de pols deixava endevinar que, per algún lloc allà on es trobava, entrava una miqueeeta de llum!!

   Savia, això sí, que estava estirat. Probablement un llit, o una llitera...Era estret. Va calcular l'amplada d'una ma, la seva, a cada banda del cos. En va voler mesurar la llargària quan es va adonar que estava lligat. No podia aixecar els canells de la superfície on es trobava. Si ho provava una fiblada de dolor i un tacte metàlic li deien que possiblement eren unes manilles les que el mantenien en aquella mena de llit...
   
Se sentia llefiscós. Suposava que era la suor i la brutície acumulada...No savia quan de temps feia que era allà.. La calor era, ara, angoixant. Començà de nou a suar. Amb els llavis va mirar de recollir les gotes de suor que li vessaven per les galtes.  Tenia molta set. Devia de fer hores, moltes hores, que no bevia res. Que no menjava tampoc...Malgrat tot, no tenia gana. Set, molta set... Recollí una mica de suor amb la llengua i se sorprengué moltíssim... No era salada. Al contrari: era molt dolça. Recordava aquell sabor però no fou capaç d'identificar-lo en aquell instant.

   Pessigolles. Va començar a sentir pessigolles, lleugeres, gairebé imperceptibles, a l'alçada del turmell. I se n'alegrà...tenia tacte. 

                                             ___________________________


   "Aggg! La reina m'ha fet venir fins aquí.... Aquí no hi ha res!! Com dimonis vol que trobi res per menjar...! És la meva primera missió fora del formiguer. Crec que no me'n sortiré. Aquest terra és molt fred. Rellisco. Sento una olor que m'agrada. Però és lluny...Potser més de deu metres. He de recordar anar deixant rastre sino...no sabré tornar. Ni sabrem, totes, venir fins aquí si és que hi trobo res aprofitable... Ah! merda... tant mirar el terra i m'he fotut aquí un bon cop de cap. Sort que no se m'ha trencat cap antena. Què és, això?He d'esmolar les urpes. Sembla que hauré de grimpar. Vinga, va, amunt!  
   
   Vaja! Aquí es mou alguna cosa. Deixa'm pujar... Mmmm, que bo! Que dolç! I sembla que n'hi haurà per a totes!"

                                              ___________________________


   De nou havia perdut el coneixement. Una punxada al bessó de la cama dreta el despertà. 
Encara un tel vaporós davant dels ulls li feu recordar que no hi podia veure, no hi havia llum. Intuïa que, fora, el sol escalfava les ànimes de la gent. Si és que hi havia algú... "Cony!!" Una altra fiblada, ara a la cuixa!  Les hores sense menjar ni beure li havien estovat el cervell i no era capaç de pensar amb un mínim de coherència. Alguna cosa es movia pel seu rostre.  No podia bellugar el cap. També estava, suposava, immovilitzat amb una mena d'argolla.
   Ara, les pessigolles ja no li feien tanta gràcia. Les sentia escampades en diversos llocs del cos: als turmells, als bessons, a les cuixes, al cul, als genitals... Al rostre, com petites agulles que se li clavaven als pòmuls, al front, a les galtes. Suava. Cada vegada més. Una vegada i una altra recollia amb la llengua aquella suor estranyament dolça que, si mès no, li servia d'aliment. No era encara capaç de recordar aquell sabor...

   Comença a adonar-se que aquelles pessigolles, combinades amb aquelles fiblades cada vegada més agudes, es feien cada cop més freqüents i doloroses.  

                                                 _____________________________


"Quin èxit!! La meva primera missió i trobo teca per a totes per  tot l'hivern... Ara estem aquí. Milers de companyes i jo. Recollint i duent a casa, a poc a poc, tot aquest bé de Déu d'aliment i golafreria. Haurem d'eixamplar el niu...Però això no és feina meva. Ja tinc companyes que s'hi dediquen.... Oh!! Que dolça que és aquesta menja!! Sort que som moltes i en pocs dies ho haurem traslladat tot. Haurem de fer-ho depressa si no volem que se'ns desfaci amb la calor. Vinga! Som-hi totes. Desprès ja reposarem. Tot l'hivern..."

                                                 _____________________________

   Passaven les hores i el que havia començat com unes pessigolletes de res en un turmell ara era un dolor agut, penetrant, escampat per gairebé tot el cos. De cop i volta s'adonà del que estava passant... Una munió d'insectes..., mosques?  No. No savia perquè però estava segur que no eren mosques...No. Segur que eren formigues, no savia perquè, ho suposava tan sols. No els endevinava tan grans com per ser escorpins o paneroles. Tampoc abelles ni vespes, que ja l'haurien picat i el dolor hauria estat insuportable...no podien ser mès que formigues...

   Sentia les seves picades com milers d'agulles clavant-se-li arreu en el cos. No eren gaire doloroses una per una però,  sumades per milers, multiplicaven l'efecte en progressió geomètrica i el sofriment es feia, cada minut, més angoixant; cada segon, més profund i indefinible. Aquelles minúscules mandíbules li esqueixaven la carn a trossets microscòpics i no era encara capaç de copsar les conseqüencies finals de tot allò.

   Prengué consciència de que ja no suava. Aquella capa que ell suposava suor i brutície havia desaparegut del tot i ara se n'adonava, just quan havia començat a sentir aquelles agulles endinsar-se-li en el cos.

   Sentia ara un dolor tan inexplicable, tan...tan penetrant i escampat per tot el cos que no era capaç d 'esbrinar quina part li feia més mal. Sentí horroritzat com aquella munió d'insectes se li ficaven per tot arreu i com li començaven a escapçar la llengua i, amb l'últim crit, percebé claríssimament el soroll de la ma dreta caient al terra, despresa del braç, retallada a mossegadetes del canell....
  
 I abans de ja no veure mai mès res recordà com havia arribat fins aquí...
   
                                                   

                                                 _____________________________

   Com martells pneumàtics, les formigues feien servir les mandíbules amb tota la força de que eren capaces... Aquella crosta costava de trencar però...era tan dolça!!!! . A minúsculs trossets l'anaven carregant i duent-l al niu. Els costava penes i treballs. De vegades se n'havien d'ajuntar cuatre o cinc per a transportar alguns trossos d'aquella mena de mel sòlida. I havien de fer-ho depressa ja que quan sortien al sol aquella càrrega es desfeia amb  la calor abans que no arribessin a destí. 

   Finalment, desprès de llaaargues hores de feina sense repòs aconseguiren entaforar tot aquell dolç aliment al niu...

   I això no era tot...sota aquella capa de sucre caramelitzat (caramel de sucre com el feien les àvies, a foc lent) hi havia carn!! I encara es  movia mínimament de tant en tant!! Milers de formigues atretes per la olor del caramel havien arribat fins a ell i l'havien deslliurat d'aquella capa mortal. Ara, començaven a picossejar el seu cos i, a poc a poc, arrencar trosset a trosset aquella carn que tant bé els aniria quan arribés l'hivern!!!

                                ___________________________________

   Mentre es plantejava el que hauria de fer,  emparats en les ombres de la nit, dos cossos se li acostaven pel darrere. No se n'adonà fins que ja no es podia defensar. Amb mans de ferro, un d'ells li va tapar la boca i amb un mocador li va fer aspirar el que va creure cloroform. Va perdre el coneixement de seguida.
En els moments en que despertava lleugerament es veia arrossegat en una mena de camilla estirada per cavalls...

   Vagament entreveia com l'entraven en una edificació rústica de pedra, mal cimentada i precàriament construïda. L 'estenien en una taula com de quiròfan i li fixaven les mans i els peus amb unes corretges que més endavant van camviar per unes  manilles soldades i reblades  a la superfície de la taula. Li passaren una argolla de les que duen els óssos dels circs pel coll i el collaren amb visos del quinze a la mateixa taula. De manera que no es podia moure per molts esforços que fés. El deixaren sol a les fosques. 

   Després d'un temps relativament breu  (calculà un parell d'hores),  tornaren e entrar amb una gran caldera de fang damunt d'una plataforma amb rodes que sevia per al seu transport degut al seu gran tamany... Amb uns cullerots començaren a treure'n de dins un líquid viscó, negre, fumejant i, quan entengué les seves intencions, comença a cridar com si estiguès posseït per Satanàs... El primer cullerot que li vessaren pel damunt del ventre fou l'últim del que en tinguè consciència i el rebé amb un crit que hauria trencat tot el gel del pol si no fós que no eren al pol sino vora un cràter ple d'aigua llefiscosa...vés a saber on.

                                        ______________________________

   Allò era una bacanal dels sentits, un tràfec inesgotable de formigues amunt i avall duent cristalls de sucre caramelitzat les unes i trossets de  carn minúsculs les altres. Aquell gran tros de carn havia deixat per fi de moure's del tot i en podien disposar a voluntat. 
 
  " Que contenta que estic...Segur que m'ascendiran a obrera de primera, sino és que em fan encarregada d'un regiment d'obreres soldats. He trobat menjar per a tot l'hivern..." La nostra formiga així pensava quan, en centèssimes de segon, va saber que alguna cosa no rutllava.. Alçà els ulls, i l'esguard li restà petrificat. No tenia temps...,  no tenia temps de fer-se a un costat... La mà, aquella mà dreta arrencada a mossegades de milers de formigues li caigué al damunt amb un cop sec i no va tenir temps ni de sentir el so de la mort.

                                                 ____________________________ 

-Va, vinga. Marxem!! Ja no hi fem res aquí! L'home ja és mort. Millor dit, ja no hi és. Les formigues se l'han endut. Passarà amb elles l'hivern.

- Sí. Potser tens raó. Ja no tenim res que fer aquí. Però, saps, en el fons crec que aquest home m'estimava. La manera com es va llençar a l'abisme per a salvar-me...abans que tu me'n traguéssis...


                                                                                              FI.

dissabte, 20 de juliol de 2013

LIQÜEFACCIÓ

LIQUAT

Liquant-me per fora i per dins, 
desmadeixo els cordills d'aigua 
blava que ploren dels ulls 
de les nines que no poden 
jugar més.


AL BELL MIG

Que fàcil deixar-me 
Quan no sé qui ets!!
Fondre les vies que
Subtils ens apropen
Que ens fan saber
Que aquest món
És possible entenent
Que tot es pot dir
Quan hi ha respecte.
Culpa meva, ben segur,
Per no saber el que he fet...
Per no saber-te llegir...
Per no omplir les línies
Buides ni omplenar-les
De paraules per entendre't.
Culpa meva, ben segur,
Perquè em deixi algú
Com tu...

divendres, 19 de juliol de 2013

OCELLS

PARAULES

Llegeixo el silenci 
i veig les paraules 
obrint-se pas. 
I no m'agrada 
que es barallin, 
fent-se travetes 
per ser les primeres. 


BROU BULLENT

L'estiu vesteix els carrers 
de boira escaldada.
Escalf de neurones 
de gent comatosa. 
Lluenta suor, brou bullent 
ple d'ànimes en repòs.


OCELLS TRANSPARENTS

Estripo els somnis i en trec 
ocells transparents que
pinto amb els llavis oberts
jugant a ser tu.
I em mires i em deixes
la teva alegria.



dijous, 18 de juliol de 2013

ULLS DE NIT

NIT TREMOLOSA

Veus tremolar la nit 
quan tem que el somni 
esvaeixi els pètals 
naixents de flors 
a les palpentes. 
Estigmes cecs parlant 
d'oïda tafaneries.

Veus trencar-se la nit,
En mil esclats.
Terrabastall d'humitats
De noses sorolloses.
Silenci, final de tempesta,
Silenci, comença la festa.


ULLS

Em grinyolen les parpelles. 
Les  nines dels ulls em ploren; 
les pestanyes, enreixades, 
no les deixen sortir 
a passejar amb les teves.


dimecres, 17 de juliol de 2013

AU RAPINYAIRE

Au  rapinyaire 
estens les ales
damunt meu. 
Com si vetllar-me 
el cadàver fós el final.
Com si havent-me
Xuclat l'esperit
M'haguéssis acabat
De prendre al vol. 
Com si et sigués 
menja perpètua, 
elixir de joventut 
emmetzinat 
amb clorofila 
d'alls tendres. 
Verí d'amor 
vestit de frac,
Òrfena nuesa
De vells afalacs.