dijous, 28 de novembre del 2013

BELLUGUES

BELLUGUES

Bellugues de nou la cua
Esperant qué?  Vés a a saber!
M'afalagues les costelles
Rebregant-me lluminosa
L'afeblida teranyina
On et deixes enganxar
De matinada...



POSEM EN HORA

Posem en hora els enzims
Vora els cons de llum
Que ens apaguen la raó
De la pell enrampada
Per contacte reflexiu
Per simpatia intuitiva



NO PENSO LES NITS

No penso les nits que no hi ets
Si et trobo durant la pluja
Regirant sota les mantes,
Amb els peus freds,
Les brases encara enceses
Per escalfar-te les galtes.

dimarts, 26 de novembre del 2013

COM

COM

Com sense voler, mai més, 
Marxares un dia ben fosc 
Abduïda per l'esclop
Dels dies llargs de setembre 
Cercares nous turons, nets,
De gent de sempre, sincera.
Renegares de les noves
Foteses, llavors esteses
En els camins de terrissa
Roja de pols escampada
Davant tons ulls entregirats. 
Veus les manoples del destí
Assenyalant el cercle roig 
De la infantesa retrobada
En aquests ulls sempre encesos.



TINC UNA BENA

Tinc una bena estimbada als ulls
Si els obro cou, si els tanco crema
Tinc una bena als ulls i no respiro 
Les pinyes, només l'olor del café.

diumenge, 24 de novembre del 2013

MENTEIX LA PLUJA

MENTEIX LA PLUJA

Menteix la pluja quan mulla,
Remulla, els troncs esberlats.
Menteix el sol quan escalfa
Les hores dels homes i dones
En dies de vol repicat, 
Caiguda lliure
I matins sense pa...

El mateix aire menteix
Quan tèrbol arronsa
Els ufans turons escombrats,
Esborronant els sentits
Cabals  i lúcids dels déus
I mor en la mar, indiferent
De gran i eterna...



AUTÒPSIA

Fes que l'autòpsia renegui de mi
I em deixi lluir la pell, d'estiu encara.
Que el bisturí de rodona punxa
Em dugui la teva idea meva.
Fes sarcàstic el minut d'espera
Retingut quan et retoques
Les robes de nit abans de mi
Quan descol.loques les teles
Pensant que te les treuré...

divendres, 22 de novembre del 2013

RETINC

RETINC

Retinc innocent l'espera
De xocolata calenta
Refaig camins embossats
En eixordadors silencis
De cafè gelat amb llet
Esmolant-nos d'amagat



ARRIBA NEGRA

Arriba negra fam buida
Cruspint ànimes incautes
Desfent cossos diluïts
En àcid làctic
Les canalles criden
Plorant invisibles
Carrers amunt



DE LA POR

De la por no sóc hereu
Ni em sento covard de tu,
Cigonya estovada.
Heretge de mots perduts
En juguesques vanes
Que véns ara, perduda,
A esbalotar-me les ànsies.







dijous, 21 de novembre del 2013

COPSAR-TE L'ÀNIM

VAIG TRAVESSAR

Vaig travessar la paret
com si fós de gelatina. 
A l'altre cantó 
no hi havia res.
Ningú. Ni terra. Ni tu.
Somio el fons aprop...
Caic, encara, xuclat pel buit. 
El remolí d'emocions 
M'esborrona l'esguard.
No intueixo encara la fí,
Giravoltant vers el no-res.



ESTRETA PARAULA

Lluny l'estreta paraula
Imaginada  sincera
Lluny el pensament captiu
Garbellat a cops de son
No em capfica cap instant
Ni cap silenci.
Cap record ni cap adéu.



ESPELMES ENCESES

Havent-te sabut estrènyer
Amb les espelmes enceses,
Somicant entre vaivens
D'esmicolades foteses,
No s'esmuny la nit,
Humida de jocs de sofre.

Et resumeixo amb un dit,
Lentament i constant el cos
Dibuixant a les palpentes
Fines ombres sense límits.
No puc però un segon
Abastar-te el pensament
Copsar-te l'ànim...



diumenge, 17 de novembre del 2013

LLUEIXES MARAGDES



Llueixes maragdes
Descolorides
Nedant sense ganes
Coberta de fang
Fent amb els llavis 
Escarafalls
Que volen ser sons
Que volen ser mots
Enmig del corrent

La ràbia s'esbrava
En intensa escumera
Esborrant-te el roig
De les genives.
M'atanso a la riba
Oferint-te les mans
Que refuses altiva
Et veig allunyar-te
Onades enllà

T'engoleix el pantà
De la vanitat crua
L'orgull t'enfonsa
Amb les joies posades
L'aigua t'omple la gola
I no pots, ja, cridar
L'últim sanglot.
La primera llàgrima 
Per tu, serà l'única
Que tal vegada
Em veuràs.

dissabte, 16 de novembre del 2013

SENTO QUE CREIXO

Sento que creixo amb tu
Quan lentament t'aprenc
Els camins
I aixoplugo el plor silent
En el pit de guirnaldes
Lluents que ofereixes
Tremolosa

Sento que romans en mi
En el bes que tot ho omple
En el mot que no descansa
El sospir que envaeix l'aire
El gemec que et buida tota
Cada nit

Sento que tot es barreja
Es confón i es difumina
Si plegats prenem la lluna
I en fem suc de mandarina
Que en la foscor xarrupem
Xops d'ànsia

Sento que sents que per mi
Ofegaries plujosa l'ofès retret
Si amb vers mots sé dir-te un dia
Que em captenia sempre en saber-te 
En llunes de cels diferents...

dijous, 14 de novembre del 2013

UN MOMENT

UN MOMENT

Un moment he vist
La melangia foradar,
humit d'àcides llàgrimes,
El teu rostre.
Sense pensar,
Me les he begudes
D'un glop infinit,
Inabastable a l'oblit.

Xuclant-te l'ànima
Pels ulls, he sotmès
L'impaciència.
He cargolat el temps
En espiral ventada,
Desitjos esbufegats
Soldant-nos
En giragonses.

Immensa, m'has perseguit
En desfer-se el temporal
Sense saber que no cal
Que et trobaré el rastre
Percebent-te en l'aroma
Que em torni el vent.

 




dimarts, 12 de novembre del 2013

INGENTS MULTITUDS

INGENTS MULTITUDS

Ingents multituds d'ànimes
Maldestres duent febles
Crosses esquerdades.
Provant de caminar junts,
A cada pas trontollen
Sense albirar l'horitzó.

Perden de vista les lluernes
Que els guien endavant.
Desorientats, no avancen 
Per no caure altre cop.
No saben, ulls embenats,
Que el camí avui és pla.
Que la via fa baixada
I ja no ens calen sabates.

Mentre, però, somrius
Amb els ulls mig clucs
Foradant-me les pupil.les
Cremant-me les pestanyes
Volent-me amb els dits 
Entendre en cada carícia.





dilluns, 11 de novembre del 2013

SOBTADAMENT

SOBTADAMENT

Sobtadament la foscor
T'atrapa
Se t'enduen els braços
Invisibles.
I te'n vas.
L'escorça del record
M'ajuda
M'ensenya 
La lleugeresa del temps


AIXEQUES DEL LLIT

Aixeques del llit el vol
Les mantes per terra suren
Mentre suen els llençols
Les aromes abraçades,
Dissoltes en mil gemecs,
Llançades a rinxolades
En la dolçor de la nit



VULL LES LLETRES

Vull que m'expliquis les lletres
A cau d'orella, fluixet,
Escoltar-te-les callada
Sentint-ne l'alè tallat
Veure-les sortir 
Poc a poc del desglaç,
Espetegant-te en els llavis 




diumenge, 10 de novembre del 2013

MAI SEGUIRÉ

MAI SEGUIRÉ

Mai seguirè la bruma incerta
Blava negra mal pintada
De les pedres que gemeguen
En sentir-se trepitjades
Ni la boira que rellisca
Damunt seu de matinada.

Mai l'enyor omplirà els somnis
Tant de temps esgarrinxats
Entre antics efluvis púbers
D'infanteses esgarriades.
A cops de crit d'espardenya
De trumfos, cigrons i mongetes,
Molta ronya i poca aixeta..

Mai el sol humit de cap hivern
Refredarà els ossos revifats
Amb cada engruna de temerària 
Fusió carnal desfermada
Fisió de nuclis d'amor rebentat.

dissabte, 9 de novembre del 2013

LA VIDA GOLAFRE


   La vida se'ns menja, golafre, en cada pas endavant, en cada pas enrere; en cada persona que ens presenta i en cadascuna de les que se'n van, de les que se'ns endú. I és quan ja no ens caben més records que comencem a recordar els més vells. Quan d'una revolada tornem a ser joves, a fer-nos petits altre cop. Ara per sempre.

   És llavors quan ens comencem a fondre en negre, a través d'un núvol flonjo que prova d'envoltar-nos, a poc a poc, amb traidoria i sense avís, el dia que tornem a entrar a casa pensant que ens hem oblidat les claus i veiem que les duem a les mans, que fins i tot les havíem fet servir per tancar la porta en sortir, minuts abans, i tornar a entrar per a trobar-les, fa un moment. "Cabòries", pensem aleshores. Tenim tantes coses al cap! 
   
   I passa el temps. I no ens n'adonem ni tornem a pensar-hi. Fins que un dia sortim de casa, agafem l'ascensor, baixem, obrim la porta del carrer, sortim i, "ostres, el gas!". I tornem a obrir la porta del carrer,ntornem a entrar, correm fins a l'ascensor amb l'ànsia als peus i en aquell moment el veiem tancar-se sense haver-hi arribat. Com no podia ser d'una altra manera, algú l'ha cridat des de l'àtic... Tremolem d'angoixa llavors i maleïm la mala sort. Quan finalment arriba l'ascensor ens hi entaforem amb presses desfermades. El trajecte es fa llarg i piquem de peus, nerviosos. Arrivem al quart, no sabem on tenim les claus, ah sí a la butxaca, calla, no, a l'altra, aix no, a la cartera. Obrim, ens esllavissem fins a la cuina i comprovem, alleujats, que el gas està apagat i amb la clau de pas tancada. Amb tot això hem perdut deu minuts...Ara perdrem el  bus, no arribarem a temps d'agafar el tren, haurem d'agafar el següent mitja hora després, arribarem tard a la feina, el cap ens esbroncarà, si això es repeteix em faran fora, no tindré feina, hauré de deixar el pis, moriré al carrer...

   Continuem passant els dies, mesos tal vegada, i la rutina s'esdevé sense més ensurts. De tant en tant pensem en aquelles llacunes que tant ens havien preocupat i ja no els donem importància.

   De vegades penso que portem de fàbrica, empeltada en el crani (uns en el frontal, altres en un parietal o fins i tot en l'occipital), a manera dels xips que duen, o han de dur, els animals de companyia, una microxeringa, que ens va inoculant a poc a poc petites dosis del virus de l'oblit. Que amb cada mal de cap, físic o mental, que patim s'activen una sèrie de mecanismes que prémen una mica més endins l'èmbol d'aquesta xeringa, injectant petites quantitats d'aquests microorganismes amb cada problema, ansietat, por, trasbals, etc. 
   
    Arriba el dia en que de debò t'has deixat el gas obert, o l'aigua, o fins i tot els fogons...sort que eres a casa i la cosa no ha passat d'una olla cremada. Te n'has adonat per l'olor de socarrim però imagines què hauria pogut passar si haguéssis sortit... No vols anar al metge. Penses que això que et passa és de gent gran i tu et sents massa jove per ser vell. Et fa vergonya explicar-ho.

   Però el núvol es va fent dia a dia més espès i més fosc. Tens amics dels quals sovint oblides els noms. Fins i tot  no recordes els noms d'alguns familiars, llunyans o no tant. Gent que t'envolta et gira la cara i els veus dur l'index a la templa, "se li'n va l'olla", els sents remugar alguna vegada...

      Ahir et va caure la forquilla mentre dinaves i no vas saber agafar-la. Et mirava i et veia prendre-la de manera diferent a com t'he vist fer-ho tots aquests anys. Ja no l'agafes com si fos un llapis. Ara ho fas de la mateixa manera com agafaves, anys enrere, l'espolsador de les catifes, dels matalassos. ( Ara m'ha vingut al cap l'expressió que feies servir per a renyar-nos quan cometiem alguna malifeta: "Vine aquí que t'espolsaré" o "Veniu ara mateix si no voleu que us estovi"). Crec que ja sempré més agafaràs així els coberts, com tement que et tornin a caure, com sense voler deixar-los anar mai més, no fos que la propera vegada no els sàpigues mantenir entre els dits tremolosos. Sé que tens por. Que no vols pensar que un dia potser t'haurem de péixer.

     Sé que tard o d'hora, si arribo a fer-me vell, no podré controlar els esfínters i ho embrutaré tot; que tal vegada no em respondran els membres i no sabré caminar; que em serà impossible menjar i beure sol... Sé també que no voldré ser una càrrega per a ningú...

      Sé que el meu cos rovellat romandrà estès en un llit i no em tornaré a aixecar, tampoc, pels meus mitjans. Sé que el meu pensament ja serà lluny. Que em parlaràs als ulls apagats, sense les nines lluents que coneixies. Sé també, per fi, que se'm perdrà la mirada més enllà dels teus mots i no em caldrà res més que esperar passar la boira i fondre-m'hi gota a gota...


                                                    FI

    

   

DE VEGADES LES URPES

DE VEGADES LES URPES

De vegades les urpes
Em sagnen gratant
Parets innobles que
Em retenen escurant
Els dies tenebrosos.
Quan no arribes, ni véns.
Quan fora de mi no hi ets.
Quan romans, presonera
Esmaperduda, en un racó
De l'últim record que viu
Navegant a la deriva
Pel fons de la mar
Amagada de la primera
Neurona que et va estrènyer;
De la sinapsi que em prengué
Per sempre els pensaments
I te'ls donà de franc...



PROU SÉ

Prou sé que l'albada
M'embafarà de llum
Malgrat la lluna es fongui.
Que amb la sola il.lusió
D'enyorar-te sempre,
Tindré prou esma
Per sobreviure't.

dijous, 7 de novembre del 2013

ON SÓN

On són els ous tous
Que vaig estendre
Damunt bassals
Perquè posessis
Els peus 
En travessar-los?
On les sandàlies
Lligades dessota
El llit?

On resten aquells somriures
Que regalaves d'amagat
Quan ningú no ens mirava?
Quan ningú endevinava
Que guardàvem urgències
Nues, còmplices en verd fluor
Il.luminant les estances?

On vares deixar penjada
La ironia dels teus passos?
L'humor negre de l'amor
Sense permisos, 
Sense límits ni topalls?
 
Veig el teu clatell amatent
I no puc estar-me d'un
Mossec a traició 
Abans que marxis..

dimarts, 5 de novembre del 2013

PASSES EL TEMPS

PASSES EL TEMPS

Passes el temps, 
Tots els temps,
Rumiant-te les ungles
Fins encetar-te els dits.
Fregant-te amb les mans
El rostre llaurat de records
Sense païr cap llàgrima
Sense pulir cap oblit.



SAPS QUE ET VEIG

Saps que et veig 
Pel forat del pany
Que te m'ensenya
Vaporosa, lleugera.
Per l'espiell
De la porta
Del somni
Que se t'endú
Deformada
Al matí.
Per les escletxes
Dels finestrons
Quan et despulles
I et fiques al llit.

I espero que em busquis
Després de les boires,
Deprés dels neguits.


DEL SOMNI PEFUMADA

Del somni perfumada,
Disbauxa eterna, 
Bogeria inacabada 
De plaer esborrat, 
Melodia d'oblit en surts  
amb les vambes molles.




La dent

   Avui se m'ha trencat una dent! 

   Direu, potser, que això és una cosa sense importància, que vagi al dentista i que ja m'ho arreglaran. Però les coses no són tan senzilles...el dentista costa un ull de la cara i  jo els necessito tots dos. Encara que només en tinc un i mig perquè resulta que l'ull dret, el meu ull dret, nomès serveix per tapar el forat de la seva conca ja que, en ser un ull vago pràcticament no hi guipa res... No sé si el dentista me l'acceptaria com a bescanvi per a una dent nova...

   Potser em demanarà un ronyó però sospito que tard o d'hora també em caldrà tenir-los tots dos a ple rendiment, no fós cas que la pròstata comencés a defallir i entre una cosa i una altra...enfiléssim abans d'hora el camí de l'urna..( vull ser incinerat... posats a ser catalèptic sempre serà més ràpid ser cremat viu que no enterrat).
    
   Com deia, avui se m'ha trencat una dent. I no és cosa de broma perquè és la dent de mossegar-me les ungles... Això em té trasbalsat perquè, a veure... Jo les ungles me les tallo bé, tant amb estisores com amb tallaungles, sempre que siguin les dels peus o bé les de la mà esquerra.. Ara bé, les de la mà dreta només me les puc tallar mossegant-me-les ja que sóc un inútil total per a fer servir cap estri o eina amb la mà esquerra - ni estisores, ni tallaungles, ni pinces, res...- (Tan sols hi ha tres coses que faig util.litzant la mà esquerra però no les diré aquí. Qui vulgui saber-les...) Així que tan sols em quedaven dues opcions: o fer-me-les tallar per una altra persona o mossegar-me-les. La primera ja no és possible, sense pagar, perquè la meva parella i jo ja fa molts anys que convivim i ens coneixem els pets... I això de tallar-me les ungles està molt bé en els primers temps però ara... A part de que ja tampoc no hi veu gaire i, els dits, els necessito. Anar a un "todo uñas" em fa vergonya...i per trobar-hi sargantanes amb llengúes bífides millor em quedo a casa.
 
   Doncs ves com ho he de fer ara.!! 

   Era una dent que ni feta expressament. Havia desenvolupat una precisió centmilimètrica.. Escapçava les ungles i les arrodonia d'una manera homogènia i estèticament insuperable... Ara hauré de deixar-me créixer les ungles de la mà dreta fins que em mori i més enllà perquè continuaran creixent llavors en companyia de les del peus i la mà dreta i els cabells... I qui sap? Potser algun dia sortiré en alguna revista del cor o en totes elles, en la secció de curiositats com l'home amb les ungles de la mà dreta més llargues del món...O fins i tot en el llibre dels Rècords...


   


diumenge, 3 de novembre del 2013

NO SÉ, NI VULL

NO SÉ, NI VULL

No sé, ni vull, saber-te absent
En nits de guirnaldes perdudes
Penjades dels ulls cecs, avui,
De la lluna nova.
No et sé fer present encara
Quan difuminada, etèria,
T'estens oberta, coberta
De plomes de colibrí. 



SIRENES 

Voles damunt la llum,
Plena de fum,
De l'aigua rebel 
Del mar en calma.
De l'aigua 
Que en remolí
Centrifuga 
Els teus sentits
I avança...
I al fons arriba
Neta
I pren impuls
I puja en sifò
Creant bombolles
De gas simfònic,
Música lliure.
Encants de sirenes
Cantant a capella
Cançons d'amor
Encarcarades





dissabte, 2 de novembre del 2013

TENYIM LES HORES

TENYIM LES HORES

Tenyim les hores espesses
Amb cloïsses aixafades
Espremudes amb draps
A cops de martell.
En collim els sucs per fer
Inventats colors nous 



GOTES DE LLUM

Gotes de llum volent
Esdevenir membre
Mentre les galtes
Esgoten rogenques
Vergonyes .
Mentre les dents
Picossegen afalacs
Plens de mentida.
Mentre les llengües
Entreteixides
Netegem urgents
Amb el lleixiu de les àvies
Abans no es desfacin
En retrets de pluja àcida,
D'urani intravenós
Ejaculat a dojo.


divendres, 1 de novembre del 2013

NIMIS ESQUERS

NIMIS ESCUTS

Nimis escuts de porcel.lana
Abandonen les neurones
Deixant entrar amor cec
A cullerades.
Penses que no, que
Mai més se t'obriran
Els ulls
Mentre estimis boja.
Mentre creguis que és
L'últim esternut del virus
Inflat en solitud fins ara,
Que sense defenses
Aculls l'amor encisada.
Mantén-te, però, desperta
Mentre et dónes tota,
Posa coixins de plomes
Sota les natges obertes
I omple't fins al capdamunt
De frenètica follia...




ESVAEIXO L'ESQUER

Lluny, esvaeixo l'esquer
Esborrant-te l'esguard,
Desclavant-te l'ham rovellat
Dels ulls plorosos 
Que ja no em volen,
Que ja no em miren..