diumenge, 30 de novembre de 2014

HE VIST RESPIRAR LES PEDRES

HE VIST RESPIRAR LES PEDRES

He vist respirar les pedres antigues. En cada sospir, l'ànima d'un defensor de la terra. Les he vistes remoure's cobertes de pols. En cada batec de cada casa esfondrada el crit d'un infant desemparat. He vist destil.lar el licor de la impotència en cada carrer, en cada llar, en cada cor. He vist cremar els nostres símbols en la pira de la supèrbia, i al fossar de les moreres no enterrar-hi cap traïdor. He vist l'invasor trepitjar la nostra terra i fer-se una fortalesa allà on hi havia pescadors. Allà on les àvies cosien les xarxes i les mares venien el peix. He vist els argenters, els flassaders, els platers i els llibreters, els manyans i tintorers agafar les seves minces armes i plegats fer tremolar els canons. He vist les famílies assetjades menjar engrunes de pa per dinar i no-res per sopar. I, malgrat tot, resistir. He vist la nostra carn aixafada sota els peus dels innobles Borbons i, malgrat tot, persistir. He vist la meva llengua proscrita, prohibida, deixada i perduda i, malgrat tot, reviure i fer-se sentir, tendra, en delicats poemes; orgullosa, en èpiques cançons; lluitadora i ferma en encesos discursos.

He vist tres-cent anys d'estar sotmesos sense que ens puguin aniquil.lar. Menjant pa amb oli i bevent garnatxa per sobreviure, caminar amb el cap cot sota totes les amenaces i la pèrfida seguretat dels que viuen imposant la por i les armes.

Tot això he vist i moltes altres coses...

I no serà ara que ens plegaran. Ara que som conscients que som un poble i que junts caminarem. Ara que el jou tremola i les cadenes, plenes de rovell, es desfan. Intentaran fer-nos por però no és possible ja. Malgrat no tinguin vergonya tothom els mira i els veu. 

És per això que cal alçar la veu per un sol cop, per un sol dia. Perquè aquest dia és el dia. Ja no n'hi haurà més. I no volem, segur, que els nostres fills, un dia, hagin de commemorar els quatre-cents anys i cridar que volen ser lliures. És ara o mai.

He vist respirar les pedres antigues del Born. I teixir somnis de llibertat en cada casa, en cada barri, en cada poble i ciutat i per això, ara sí, al Fossar de les Moreres ja no hi pot traïdors...



  Aquest relat el podeu trobar al llibre SOMNIS TRICENTENARIS, de l'Associació de Relataires en Català. Col.laboreu-hi, només són 10€ i la causa s'ho val.


CAP MÉS SETEMBRE

CAP MÉS SETEMBRE

Jac en el pessebre damunt la palla
Es pon el sol enllà del Tibidabo
Abans no em trobin per dur-me al garrot
Quantes nits caldrà amagar-se encara?

Ja no hi ha res i la canalla bada,
Corre esporuguida sense sentir -Alto-
La cremor en l'esquena, cames,-Disparo-
Venç els tendres cossos fora de casa.

Aquells que ara riuen, mengen i manen
Saben que no tornarem a permetre
Saquejos innobles, bèsties disbauxes

Que l'hora per fi és a tocar de veres
Que guanyarem pel nostres antics pares
I ja no serà igual cap mes setembre?


Aquest poema el trobareu al llibre SOMNIS TRICENTENARIS, col.laboració de l'ARC amb la Marató de tv3. Encara no l'heu demanat?

NAIXEMENT

NAIXEMENT

Quina mandra!


Sembla que m’esperen però s’està tan bé aquí! Començo a sentir-me estreta però l’escalforeta és tan agradable! Què dimonis està passant? Una força desconeguda m’empeny. Sento com si em fessin fora però jo em trobo molt còmoda surant ingràvida en aquest líquid dens que em bressola, suau.

Una escletxa de llum s’obre davant els meus ulls. L’aigua se’n va. S’escola avall, enllà d’aquest orifici aparegut de sobte del no-res i que es va fent més gran a cada instant. Buff… ara es tanca de nou. Ja no hi ha aigua. Començo a sentir ofecs i em costa molt de respirar.

De cop i volta, un terratrèmol (es diu així, oi?) em sacseja violentament. Experimento la sensació d’ésser transportada a través de l’espai fosc que m’envolta fins un nou destí que no sé si m’agradarà. No paro de saltar i donar-me cops de cap a les parets. Sort que són flonges i acollidores. No sé quant de temps duraran aquests vaivens. Tot se m’acumula. El vesc que m’alimentava ha desaparegut del tot, l’habitacle que m’allotja se’m fa petit, els ofecs són cada vegada més continus i les sotragades cada minut més fortes i més seguides.

Hauria de fer quelcom per sortir d’aquí o moriré si tot això continua. Començo a etzibar cops de peu a la paret de l’estança. No tinc prou força. Per fi, l’escletxa s’obre de nou, més ampla, ara, i la llum entra, a poc a poc. Tot ‘es blanc, a fora, i em fa por sortir, molta por.

Hi ha molt de soroll a fora. Crits i gemecs aterridors. Alguna cosa m’empeny amb força cap a l’exterior. Jo miro, també, de treure el cap per l’obertura, completament eixamplada a hores d’ara. No puc. És massa estreta. Faig amb les cames tota la força de què sóc capaç.

Foscor. No-res.

Obro els ulls. Veig uns altres ulls, blaus com la mar en calma. Uns llavis pàl·lids se m’acosten al rostre. D’aquells ulls s’esmuny una gota d’aigua de sal.

Ric.

M’agradaria poder dir: Mare!  

Tinc gana, molta gana.

No sé fer res més.

Ploro...










dissabte, 29 de novembre de 2014

PEIXETS

PEIXETS

Peixets de vidre
Nedant en cendres
Blanques.
Residus de mel
Bullenta
Desfent les pedres.
Esdevenint-les
Platges barroques
De gent en pilotes.

Mentrestant,
El silenci
S'esmuny gola enfora
En un crit 
De pasta tova,
Engolint la penyora
Del teu somrís
Amagat.

divendres, 28 de novembre de 2014

I LA TERRA GIRA

I LA TERRA GIRA

  Avui en Mmm no ha sortit de la cova. Ha encés foc amb dos bastonets i, desprès de reparar la la destral, ha fet la barreja de sang i fetge esmicolat. Ha agafat el pinzell fet amb pèls de búfal i s'ha disposat a pintar. No surt mai quan s'obren les portes del cel i comença a rajar aigua pels descosits. A més, tot aquell seguit de resplendors i sorolls eixordadors li fan por i es troba segur dins la caverna. La Mmma dorm, feliç. No hi ha res a fer quan plou. Tan sols restar abrigadets i  tapadets amb les pells que durant l'estiu han pogut adobar, fruit de les interminables i fructíferes jornades de cacera dels mascles.

   Nmm recorda els dies càlids, quan amb els altres membres del grup sortien a trobar menjar. Búfals, cavalls salvatges, algun felí despistat, zebres, i fins i tot, un dia, un mamut. Ara, provarà de reflectir-ho tot a les parets de la cova. Fa temps que s'hi esforça però no n'acaba d'estar satisfet. Avui ho farà per enèssima vegada i, com li surti, ho deixarà estar. Demà, si no plou, tot el clan aixecarà el campament i deixarà aquestes terres, tan ermes des de fa un temps.

                                         _________________________


   En Mon avui ha restat a casa, sota les càlides frassades, amb la Montse fent-li companyia. Plou i fa fred. Amb la calefacció apagada, no es pot permetre tenir-la gaire estona engegada. Quan la noia se n'ha anat, ha agafat un llapis i un bloc petit d'anelles i ha començat a escriure. Escriu amb llapis per que no li agrada quan se li escorre la tinta del bolígraf i traspúa blau de full en full. Encara no sap perquè escriu però se sent feliç quan ho fa. Li agrada que altres llegeixin allò que deixa anar encara que no li importa gaire l'opinió que en tinguin. Només escriu per espantar les bruixes malgrat que de vegades els seus escrits les atrauen. La Montse ha sortit als carrers a repartir propaganda. És la feina que té actualment i, durant quatre hores al dia, ha de caminar i caminar deixant catàlegs a les bústies. Encara que plogui, com avui.

   En Mon recorda els dies càlids quan sortia per anar a la fàbrica a fer cordons per les sabates. Allà es trobava cada dia la Montse i de tant en tant s'amagaven al magatzem i feien manetes i alguna cosa més, si podien. Ara provarà de reflectir tots els sentiments d'aquell temps en el bloc de tapes vermelles. No acaba d'agradar-li com queda el text. Però el deixa estar. Demà, plogui o no plogui, el camió s'endura tot allò que ténen cap a un nou habitatge, més petit, més barat, vers un país on el fred no els confongui. Deixarà aquestes terres, on no hi troba feina des de fa un temps.

Després de tants i tants de segles, avui es retroben en Mmm i en Mon, la Mnna i la Montse...

I la terra gira, encara i sempre, entorn del sol...

dimecres, 19 de novembre de 2014

HELENA.... AMB HAC (CONTE DE NADAL)

CONTE DE NADAL

   L'Helena dormia plàcidament. I mentre dormia somiava amb una bombolla que hi nevava dintre. Sota la neu de la bombolla hi havia una casa que era la seva, vermella per fora i calenta per dins. I tot era silenci. Tot excepte el tènue xiuxiueig de la neu damunt la casa, el pati, els arbres i el riu...

   L'Helena s'hi veia acostant-s'hi per un camí de neu sense emprentes, obrint la porta del jardí i  entrant corrent entremig de nans i nens pixaners amb el rajolí glaçat. Arribava a la casa. Un fanal de llum groguenca lluitava sense esma amb la foscor de la nit i amb prou feines se'n sortia. Guirnaldes de Reis fetes amb boix i bastons de caramel de dos colors damunt l'espiell adornaven la porta del davant. No s'hi veia llum, a l'interior. Girava el pom i la porta s'obria, sense soroll. No li calia cap mena de clau perquè en els somnis dels nens totes les portes es poden obrir. Tot era fosc excepte una lluentor d'or feréstec que es dibuixava, intensa, al fons del passadís. S'hi atançà sense por. Una llar de foc cruixia espetegant uns troncs ignífugs que mai no es consumien. Davant del foc, un balancí es movia lentament endavant i endarrere però no hi havia ningú assegut. Potser alguna finestra oberta el feia balancejar, o potser la mateixa porta que l'Helena havia obert. S'hi assegué i restà una estona -que no sabria dir si fou llarga o curta- embadalida mirant els dibuixos que feien les flames en el seu hipnòtic cremar. En ells un tauró la perseguia volant a prop seu i estirant-li els cabells. Quan se n'adonà, el foc s'havia apagat però l'escalfor persistia. 

   De cop i volta, un sorollós terrabastall inflà les parets de la xemeneia igual com s'inflen les serps pitó quan es cruspeixen un ratolí o una vaca. Per la llar de foc apareixeren, una rere l'altra, unes potes de camell. Primer els unglots, després els genolls i el cos sencer i un cap somrient al final. L'Helena sacsejà el cap, desconcertada. Camells baixant per la xemeneia? Un, dos, tres,...camells. O dromedaris, que mai no havia sabut quin era l'un i quin n'era l'altre! L'Helena pensà que darrere dels camells caurien els Reis, però res. No va caure res més i aquells tres geperuts restaren quiets, remugant cadascú el seu bri de tabac oriental. Escopiren tots tres alhora damunt els troncs sense consumir i,  movent rítmicament els culs, sortiren per la porta ballant la conga.

   Amb el foc apagat, l'Helena començava a tenir fred als peus. Sortí al carrer i trobà una taverna oberta. No era un establiment per a nens però enlloc més no s'hi veia llum, en aquelles hores. Hi entrà empenyent els batents de la doble porta, com si fos al far-west, i fent dringar l'esquellot que, sobre el llindar, avisava els amos que tenien algun nou client. Darrere el taulell, un ren amb una sola banya li agafà la comanda:

    -Llet amb cacau, si us plau.

   -Ller Amb Cacau!! Cridà el ren a travès d'una finestreta, petita, que tenia darrere seu. 

   Mentre li portaven la beguda, l'Helena es fregava les mans per fer-se passar el fred. Al fons de la barra quatre vells discutien enèrgicament però sense cridar. Els seus gests semblaven amenaçadors però les seves paraules eren a penes un remor xiuxiuejat. La nena s'hi atançà dissimuladament. Els tres homes més vells semblaven dir a l'altre -pel que va poder entendre l'Helena- que algú havia deixat anar els seus camells, els quals havien deixat ben lligats a fora de la taverna, davant dels abeuradors que hi havia disposats per a les bèsties. L'altre els responia que, malgrat que temps enrere havien estat rivals, ell no ho havia fet. Ja feia molts anys que s'havia establert al poble i llogat aquell establiment i ja no voltava per tot arreu aplegant joguines, roba, caramels i altres articles durant tot l'any per després repartir-los als nens del món en una sola nit d'intensa feina. A mès, els rens voladors que el duien ací i allà a través del cel en aquella nit suposadament màgica se li havien anat morint, coses de l'edat, i l'únic que li quedava només tenia una banya, resultat d'un accident amb el trineu un any que anaven tard i van xocar amb la cresta d'un volcà - el Popocatepetl creia recordar-. Després d'una llarga estona de xerrameca en veu baixa i malgrat no estar-ne del tot convençuts, els tres homes abandonaren la tasca capcots. L'Helena no digué res, tret d'una tímida salutació de bona nit.

   - Aquí té, senyoreta, el seu cacau...

   - Oh, gràcies, senyor ren...! 

   - Em dic Llamp...

   - Gràcies, senyor Llamp... Jo em dic Helena... Amb hac...

   - Bonic nom, Helena... Amb hac..!!

   - Qui eren, aquests tres...?

   - Shhhtt...! No els has reconegut? De debò? Eren els Reis d'Orient, que han perdut els camells.

   - Eren ells, segur? Doncs no són com els que surten dibuixats en els sobres de les cartes que els enviem! És el primer cop que els veig, així, de veritat. Com que sempre dormo quan passen per casa! -No esmentà que ella els havia vist, els camells-. Així... Aquest any no vindran?

   - Si, noia. Sí que vindran. Però si no troben els camells potser no tindran temps de passar per totes les cases. Tu saps qui sóc, jo?

   -Nnno...- murmurà l'Helena.

   - Sóc l'últim ren del Pare Noel. Els altres ja són tots morts.

   - Em pensava que mai no moríeu, els símbols del Nadal. Així, doncs, aquell altre home es... El Pare Noel?

   - I tant!! Es va afaitar la barba quan vàrem agafar la taverna. Per no espantar la clientela. I per cobrar les consumicions. Que, amb l'excusa de que era qui era ningú no volia pagar. Deien que els ho havíem de regalar, que era la nostra feina i que per això érem màgics, nosaltres. Que no necessitàvem diners, nosaltres. I ara...! Com si no haguéssim de pagar les factures i el lloguer de la taverna...

   - Doncs jo no tinc diners... Sóc una nena...

   - No hi fa res. A tu puc convidar-te. Ets l'Escollida.

   - Escollida? Per què? 

   - Tu has de fer reviure el Nadal.

   - Jo? Pobre de mi! I què se suposa que haig de fer?

   - No ho sé, jo, això!! Però sabràs com aconseguir-ho. Segur.

   - Bé... Me n'he d'anar. Els pares em deuen estar esperant!!

   - Que tinguis sort, Helena... Amb hac... Ens tornarem a veure... Aviat.!

   - L'Helena sortí al fred del carrer pensant en les paraules del ren Llamp, tota confusa. La nevada era ara molt més intensa i sentia els peus congelats. Es trobà de sobte enmig d'un bosc. Tots els arbres estaven pelats, no tenien branques. En un clar d'aquell bosc tan espès hi creixia un tronc molt més gran que tots els altres, sense branques també. A mesura que l'Helena s'hi acostava, una gran boca de llavis vermells agafava forma en aquell tronc, dibuixant-s'hi a l'alcada dels ulls de la noia. Quan ja hi era a tocar, la boca li parlà:

   - Hola, Helena....amb hac...

   - Ho, hola...-respongué obrint uns ulls com taronges- Ara parleu, els arbres? 

   - Sempre hem parlat, bonica. Però els homes gairebé mai no ens heu escoltat.

   - i tu, qui ets?

   - No ho saps? Sóc el Pare Tió. Tots els tions que estomaqueu per Nadal són fills meus. Potser no te n'has adonat però et trobes, ara mateix, al Gran Bosc del Pare Tió, el meu bosc. No trobaràs aquí cap arbre que tingui branques, ni fulles... Només troncs, tions, com us agrada dir cada Nadal. Però ara ja no ens pegareu mai més. I tu seràs la víctima del sacrifici que oferirem al Déu del Bosc en agraïment per la seva protecció.

   L'Helena arrencà a córrer, terroritzada. El Pare Tió la perseguia pocs metres darrere seu. Corrien i corrien, tots dos. I tots els altres tions darrere seu. De cop i volta, l'Helena s'aturà . Se li havia acabat el bosc, se li havia acabat la terra, un precipici del qual no en podia veure el fons s'obria davant els seus peus... No savia què fer... Els tions eren molt a prop... Davant d'ella, l'abisme... Tancà els ulls i pensà en els pares... Sense dubtar-ho, saltà....

   - Helena, Helena....! 
   
    Unes mans grosses l'agafaven per les espatlles, sacsejant-la. Era el pare. La mare els mirava des de la porta de l'habitació. Semblava angoixada, eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de paper..

   -Helena, què téns? Desperta..! Mira: portem el tió! 

   L'Helena obrí a poc a poc els ulls. S'incorporà damunt del llit. Al seu costat, els tres camells del pessebre semblava que dormien. S'assegué al llit pel cantó esquerre, com sempre. Recordà que la Sílvia, la seva companya d'escola, li havia regalat un ren de Pare Noel per afegir-lo al pessebre. Un ren al pessebre? S'aixecà i trepitjà alguna cosa. Sentí una punxada al peu dret.
Ajupint-se prengué aquella cosa. El ren...! Era el ren del,somni...!! Una banya se li havia trencat en trepitjar-lo, fent-li un filet de sang al peu. Donà la volta a la figureta entre les mans. Encuriosida llegí el hi havia escrit a la base:

   "Hola, Helena... amb hac. BON  NADAL."
             
                           -Llamp-              





   
 
   





















 

dilluns, 10 de novembre de 2014

BADALLS

BADALLS

El temps 
Ens plou al damunt 
Com un badall 
De terrissa esmicolada
Ferint-nos els peus.
Com un badall de plom
Desfent-se
Sense permís
Rere la porta
Tancada.

Una pluja tova, sincera
Que ens remulla,
Ens regira i ens venç
Ensenyant-nos els ulls
Fets carquinyoli.
Pluja àcida de vent
Despentinant-nos
Els rostres vells,
Tapant-nos les boques
Assedegades.

 

divendres, 7 de novembre de 2014

LLENGUA DE CAMALEÓ

Com llengües de camaleó 
Atrapant-te pels pits
Mossegar-te la vulva 
Amb els dits...
Voldria.

Xiuxiueig de cara al vent
Com udols de mussol
Entre alzines velles.
La teva veu cridant
L'enyor dels versos
Que et vaig escriure
Sense esperar res.

Com llengües de camaleó 
Atrapant-te pels pits
Mossegar-te la vulva 
Amb els dits...
Somio.

Nineta de peus de sucre
Llavis de molsa anisada
Cuixes de gel, perfumat
De figa silvestre.
Senyora de rostre dur
Pits d'agulla, maluc inquiet

Com llengües de camaleó 
Atrapant-te pels pits
Mossegar-te la vulva 
Amb els dits...
I obrir-te.


dissabte, 1 de novembre de 2014

JOCS


MIRACLE

Com un miracle a punt de neu 
t'acostes sense fressa, 
esmicolant la baula 
que et té presonera de la nit. 
Tanques la porta i esdevinc esclau.

Només teu
enredat en les puntes 
d´eixos cabells d'àngel
dolços com prunes 
acabades de collir
no veig l'hora de gaudir-te,
febril besada.



SI VOLS

Si vols 
em trec la son 
del cap 
amb un sol glop. 
Si veus les nous 
quan mous els ous 
amb tots els dits 
ben torts, ben fort, i 
sé que vinc 
i et tinc 
amb un sol bes.



SENTS LA VEU

Sents la veu 
que surt del pou 
la nit dels morts 
quan tots els llums 
no són res més 
que el raig de sol 
que lluu tan tou 
als peus del niu 
i el dol et pren els ulls 
i plou. 
I fas un prec als deus. 
Que no vols 
que d'un tros de cel 
el més gran riu
Et fes un trau
Pel que de cop
Se'n va el teu son.