dissabte, 31 de gener de 2015

ENTRECUIX


L'entrecuix se t'esfondrarà
Entre carícies maldestres
Tot el dolor serà llavor
D'angoixa, 
De por, de dol, de fel i febre.
Tots els anys hauran passat,
En va, a la boira
Del jorn més fosc.

Banys de llum 
Entre fullatges tafaners
Reflexos de nítids
Sospirs 
Dessota les tènues
Mans de la boirina
Enmig del riu,
On l'enyor es fa fum.

Petons d'aigua dolça
Renaixement
De la pell i dels sentits.
No frueixo 
Ton abandó congelat
En cada segon
D'anestèsia i plugim
Petons de sal fosca.

EN NYU

                                                          

   A Batxillerat començaren a dir-li Nyu perquè la noia que li agradava havia començat a sortir amb aquell sagal nou que semblava un fideu i tenia la pell més bruna que els altres. Varen triar aquell malnom perquè era un animal amb banyes i perquè, potser, no el feriria tan com si li hagueren dit Bou o Rino o Búfal o Mamut. Animals tots ells que s'adeien més al seu tamany actual. És clar que, estrictament parlant, no hi havia hagut banyes perquè la Clara mai no va arribar a saber que en Nyu -aleshores encara Carles- se'n sentia bojament atret i passava les nits fantasiejant amb aquells presseguets que s'insinuaven sota els jerseis de canalé que acostumava a vestir quan començava la primavera. En Nyu s'imaginava amb la Doli damunt la gespa de l'institut fent-se petons. Els llençols i els mitjons n'eren humits testimonis a les nits i la mare s'estranyava que el noi canviés tan sovint els llençols. Ell, que fins feia pocs mesos, era capaç de mantenir-los durant setmanes senceres emmagatzemant el seu caliu de suors amb regustos de formatges i ceba podrida.
  
 Veient-la amb l'Èrick, en Nyu bullia per dintre. L'única cosa que l'alleujava eren els pastissets, xuixos, ensaïmades plenes de sucre llustre per sobre i cabell d'àngel per dins. Els pares van haver de comprar-li un espill més ample perquè el de l'habitació se li havia fet petit. Els dolços se li havien establert a la panxa i a les cuixes. Sempre era l'últim a ser escollit quan feien els equips per jugar a futbol. Dinava a l'escola per força, l'encarregat del menjador no el deixava aixecar si no acabava, i no sopava gaire, per dissimular. Però els pastissos... 

   Els pares ja no li donen diners per comprar l'esmorzar. Li posen a la motxila un parell de peces de fruita que sempre llença a les vies del tren. No té ganes d'anar a classe, avui. A marxa lenta enfila el camí de l'estació. No ha tret les dues peres de la motxila. S'acosta al pas a nivell. Sap que en dos minuts aquella botzina eixordadora envaira els camps. Es planta enmig de les vies eixarrancat, amb un peu a cada rail. Aquella mole indeturable omple el seu camp de visió i de sobte tot és blanc. Bocaterrós, sent un gran pes damunt seu i respira sorprès. Suaument, la Clara li xiuxiueja:  -Carles, he deixat l'Èrick. Ta mare diu que...

dissabte, 24 de gener de 2015

ANXOVES I SUC D'ARANJA

   LES ANXOVES

   Les anxoves somriuen de matinada. 

   Sovint l'espai s'esmicola entre ganyotes de pols a contrapèl. El temps somriu aleshores entreteixint els esguards a punt de neu i se'va prest, deixant els amants endormiscats xiuxiuejant-se bajanades que tan sols entenen ells. 

   I quan s'acosta el tauró s'ajunten i fan pilota. 

   L'esclat de les papallones és encara tendre i el  glaç n'és dipositari fins que el solstici ens aclapari. Llavors fugirà l'hivern amb veu tenebrosa i cauran els vels i la roba grossa, el cor és dilatarà i les pupil.les, ensangonades, cercaran xopluc entre els teus braços de cotó fluix.

   El miren de cua d'ull i, en silenci, respiren.

   Beuré dels teus pits, a batzegades, l'onatge salvatge que en regalima, desglaç de les muntanyes. Aigua freda, suc d'aranja, mel d'hivern socarrimada, beuratge d'espígol i romaní fet amb pela de llimona salvatgement engreixada.

   És llavors quan esdevé el prodigi

   En el nu silenci de les primeres hores respectaré els teus sospirs abans que bufi la tramuntana. Perquè sé que en l'enuig del despertar un calamar se't dibuixa entre les celles, com un tatuatge. Te'l vull xuclar fins a fer-lo, primer,  tinta vermella. Sucar-hi després la llengua i escriure't poemes d'amor damunt la pell eriçada.

   Dels peixets fets pedra molera esdentegant la bèstia

   Obrir lentament totes les escletxes i entrar-hi sencer a cops de maluc fins posseir un instant d'ànima fugissera del fons de groc del teu rostre torrat entre sanglots de somriure i un únic gemec, presagi de la fi del món.

     La qual fuig, efluvi escatològic entre bombolles de fons marí.

    Succeirà de ben segur llavors la màgia sense truc dels nostres móns mesclats en un sol cos amarat de suors gelatinoses. I mai més no gosarem separar les dents dels nostres sexes fins que, en una espurna del gel final, ens esquitxi la mar un bocinet del darrer tro.

   


diumenge, 18 de gener de 2015

LA CAIXA


   La família que viu amb mi pensa que sóc mut (tret del pare, que sap que no) i és que fins ara tot està bé. No em destorben gaire i em deixen fregar els morros als seus peus. De vegades els sento dir que només em falta parlar -malgrat que els seus miols són maldestres els entenc perfectament-. La mare acostuma a renyar-me quan creu que faig massa soroll escarbant al sorral, sobretot de nit. Després faig cara de llàstima i m'embolcalla entre les frassades estrenyent-me en els seus braços i li llepo el nas.

   I dormim...

   Em somio altre cop en aquell fosc magatzem congelat de la fàbrica on la mare (la de debò, la del carrer) em va deixar a recer dels operaris i lluny dels paranys que l'encarregat ens disposava. Els meus germans de sang i jo entràvem de nit a les fàbriques, a la recerca d'alguna cosa per menjar entre les deixalles dels homes. Em veig de nou miolant amb totes les meves forces per tal que algú em tregui d'aquí. Que tinc molt de fred i fa dies que la mare no vé a alletar-me. De tant en tant  s'encén el llum i és llavors que crido més fort -si us plaaaaau, si us plaaaau, estic aquíii...Maaaaauuu-. Veig l'home prendre l'escala de mà i enfilar-se fins al quart nivell de les estanteries del magatzem on romanc oblidat, dins aquesta caixa de la que no puc sortir. El veig somriure i allargar-me la mà, que esgarrapo innocentment. M'agafa i comencem a baixar. Encara es fotrà de cap!

   Epp!! Desperta!!

   Escolto girar la clau al pany. Deu ser la meva germana. Entra lentament per no despertar la mare. Vaig a veure si em dóna pernil dolç. La seducció i, sobretot, la insistència sempre la convencen -no t'acostumis, eh!-. M'estima molt malgrat que no sempre ho demostra. M'agafa i m'abriga sota el pijama i em talla les ungles quan dormo però mai es recorda de netejar-me el sorral. Els pares diuen que està a l'edat del pavo, que no sé què és.

   En fi. Aquests són els companys que la vida m'ha regalat. He tingut sort. Hem tingut sort! De ben segur que, si no m'haguéssin trobat, hauria mort en aquella caixa tan fonda, tan amunt, tan lluny, tan sol...

   

dimarts, 13 de gener de 2015

SALAMANDRES

SALAMANDRES

La  remor de la tempesta s'acosta pels turons de la Serra de les Carbasses. Llamps sense tro descarreguen la seva ira damunt dels camps. L'incendi ha començat de matinada. El primer i últim tro ha conduït els llamps vers l'aïllada casa pairal on passem les vacances. Han entrat per la xemeneia. Llavors, el fum ha envaït les habitacions per dessota les portes en poca estona. La mare ens ha despertat amb grans crits, destapant-nos a correcuita. Ens ha donat tovalloles acabades de submergir en aigua i ens les hem posades tapant-nos la cara. Hem sortit arrossegant-nos per terra, com les salamandres. Quan hem estat tots tres al carrer miràvem la casa abraçats entre plors. Les vigues de fusta espetarregaven devorades per les flames. 

   El pare roman a ciutat, treballant i es va endur el cotxe. No hi havia llum i no hem pogut carregar els mòbils. No tenim telèfon fixe perquè... per què? Pensàvem que amb quatre mòbils no el necessitaríem. Caminem sota la pluja fugint del riu que amenaça de créixer, imparable. Descalços, avancem molt a poc a poc, acompanyats per una impenetrable foscor. Segur que se'ns han nafrat els peus però hem de trobar algú. Si arribem a la masia dels Panxatortes estarem salvats.

   Amb l'albada, la masia es fa visible uns centenars de passos davant nostre. Correm tant com ens permet el fang i les pedres del camí. Obrim la porta. La taula està parada com si esperés gent a esmorzar. A la cuina, sobre els fogons apagats reposen dues cassoles: arròs negre en una, espatlla de cabrit rustida en l'altra. Tot fred. Entrem a l'habitació. L'àvia Panxatorta ens mira amb aquell esguard seu sempre transparent però no ens veu. Jau panxa enlaire sobre el llit encara sense fer. Haurem de continuar escapant de la tempesta però, primer, dormirem.



   

   

diumenge, 11 de gener de 2015

PRUNES ÀCIDES

CREPUSCLE

Que el crepuscle et sigui lleu
I t'avessis a la nit obscura
Sense temença
Que et somrigui demà
L'albada còmplice
Sorprenent-te 
Entre els meus braços


SILENCI

Un silenci tan gran
Que destorba tots els frecs
Fa la ferida més gran
Dibuixa enyor en cada plec
Amaga, oblidat, el somrís
D'un instant etern


PRUNES ÀCIDES

M'agrada veure't feliç
Engarjolat en els teus cabells
Sentir-te els mugrons
Com prunes àcides acabades
De mossegar, esvalotant-me
Les dents.

dissabte, 3 de gener de 2015

LA DAMA NEGRA

LA DAMA NEGRA

   La dama negra m'assetja sense miraments. M'encercla i em pren l'ànima a frecs petits com ombres de suc de llimona vessant en fils d'aram sense pulir. Com alenades de fum als pulmos secs, partícules de vent ple de sal, ple d'oblit. La colomassa cobreix el gel dels bassals emblanquinant-los pútridament a les vuit, cada matí. Camino arrossegant els peus per una vorera trista i estreta. No puc ficar les mans a les butxaques perquè si caic no sabré aixecar-me. Miro amunt i et veig, de nou, al balcó. Quantes vegades t'hi he vist, tots aquests anys? Quantes vegades, quan érem joves i teníem pares, no et vaig voler parlar? Però varen arribar els temps foscos i les cases tancades. Els cossos enmig de carrers plens de ressol i la gent grisa i callada carregant la misèria dels perdedors. Esténs la roba i les gotes de sabó s'escolen i cauen com neu damunt les llambordes lluentes i humides de vora el quiosc on els diaris, lligats en feixos de deu en deu, esperen els tristos ulls de la gent que els llegeix per pura inèrcia. Les fredes monedes corren de mans en mans fins ajaçar-se en uns guants de llana marrons, un pèl esfilagarsats. Miro amunt i et veig, encara, estenent la roba al balcó. Et dic -Bon dia- i em respons amb un somrís que hauria desitjat sempre meu. Però no podem tornar enrere. La dama negra s'acosta i ens estira el peus...

  I no estem sols...

   Ocells de bífids becs punxeguts desenllaunen la por dels cucs fugint terra endins pels cecs laberints de tots els ferits en la batussa de les vídues negres, les unes i les altres, on la febre guanyava sempre. On l'absència dels homes es féu perenne abocant les esperances en els nounats que xumaven, desesperats, uns pits que ningú mai més masegà després del darrer comiat...

   Dalt del balcó, reculls la roba eixuta, inacabable... Avui, però, m'has convidat a pujar, m'has fet café, m'has somrigut i hem recordat...

dijous, 1 de gener de 2015

EL CAU DE LES DISFRESSES

EL CAU DE LES DISFRESSES  

  Fa fred dins el cau de les disfresses. Aquí, les hores passen nues i els minuts moren de set. Les nines d'ulls grisos semblen verges de cera. No deixo de pensar en el gos esventrat fora la caseta, amb la sang omplint el bol de les galetes. El veig pel minúscul rosetó de les golfes. Fa estona que no sento soroll. Vaig amagar-me a correcuita i estic descalç. Els esgarips dels ratolins m'esglaien les orelles i em fan pessigolles als peus. No he de fer soroll. No em devien veure perquè no m'han buscat. Em sembla que han marxat però no n'estic segur. Si regiren tota la casa em trobaran, tard o d'hora. Em comencen a tremolar les dents. No sé quanta  estona fa que estic aquí. El meu alè es fa fum cada cop que respiro. Ho faig fluixet. Tinc por que m'escoltin. La penombra em fa veure coses estranyes. 

   Si vinguéssin els oncles... No els podré avisar. Hauran de fer servir el picaport perquè el timbre no funciona des de la tempesta de la Nit de Nadal. Els pares el van comprar defectuós i no el varen tornar, tot està tancat aquests dies i els electricistes de l'asseguradora fan festa tot i que diguin "servei 24 hores, 365 dies".

   Els pares...

   Jauen estesos al menjador, oberts de dalt a baix, amb les cames trencades i els caps girats enrere, com ninots de drap esparracats. Primer els van estomacar, cruelment. Després, a poc a poc, la dona els lligava mentre aquell brètol els apuntava amb una pistola tan petita que semblava de joguina (Ningú va voler comprovar-ho). No van trobar res. Som pobres, ara.  Es van emprenyar molt. La noia correguè fins a la cuina, prengué el ganivet més gran i l'atançà al lladre, que semblava son pare. Començà la macabra dansa dels esbudellaments. El pare, obert des de la tràquea fins els ous, arrencats. La mare, violada, penetrada amb aquella esmolada i freda fulla amb la que, minuts abans, havíem tallat el capó. Li van practicar una cesària fins al coll. La meva germana, la Violeta, no va respirar mai fora de l mare. Després els deslligaren i els llançaren per terra. El pare va picar de cap a la tauleta de vidre que feiem servir per les revistes i els comandaments de la tele, el DVD i la Wii. En trencar-se, milers de cristallets s'escamparen damunt la catifa de color cru, regal de Nadal de l'any passat. La mare espetegà de morros damunt l'escampall i acabà de trencat-se el nas. Sort que ja no podia veure res perquè, en quedar bocaterrosa amb els ulls esbatanats, si hagués estat viva no hauria suportat veure aquella catifa, que tan li agradava i tanta il.lusió li havia fet, tota plena de sang, ella que sempre duia els estris de neteja a les mans...

   Ho vaig veure tot des de dalt de l'escala. Ni tan sols vaig poder cridar. Vaig correr en silenci fins el cau de les disfresses. Gairebé faig caure el Pare Noel que s'enfilava a la terrassa... Una ràdio canta fum, fum, fum... Encara no goso sortir.