dissabte, 3 de gener del 2015

LA DAMA NEGRA

LA DAMA NEGRA

   La dama negra m'assetja sense miraments. M'encercla i em pren l'ànima a frecs petits com ombres de suc de llimona vessant en fils d'aram sense pulir. Com alenades de fum als pulmos secs, partícules de vent ple de sal, ple d'oblit. La colomassa cobreix el gel dels bassals emblanquinant-los pútridament a les vuit, cada matí. Camino arrossegant els peus per una vorera trista i estreta. No puc ficar les mans a les butxaques perquè si caic no sabré aixecar-me. Miro amunt i et veig, de nou, al balcó. Quantes vegades t'hi he vist, tots aquests anys? Quantes vegades, quan érem joves i teníem pares, no et vaig voler parlar? Però varen arribar els temps foscos i les cases tancades. Els cossos enmig de carrers plens de ressol i la gent grisa i callada carregant la misèria dels perdedors. Esténs la roba i les gotes de sabó s'escolen i cauen com neu damunt les llambordes lluentes i humides de vora el quiosc on els diaris, lligats en feixos de deu en deu, esperen els tristos ulls de la gent que els llegeix per pura inèrcia. Les fredes monedes corren de mans en mans fins ajaçar-se en uns guants de llana marrons, un pèl esfilagarsats. Miro amunt i et veig, encara, estenent la roba al balcó. Et dic -Bon dia- i em respons amb un somrís que hauria desitjat sempre meu. Però no podem tornar enrere. La dama negra s'acosta i ens estira el peus...

  I no estem sols...

   Ocells de bífids becs punxeguts desenllaunen la por dels cucs fugint terra endins pels cecs laberints de tots els ferits en la batussa de les vídues negres, les unes i les altres, on la febre guanyava sempre. On l'absència dels homes es féu perenne abocant les esperances en els nounats que xumaven, desesperats, uns pits que ningú mai més masegà després del darrer comiat...

   Dalt del balcó, reculls la roba eixuta, inacabable... Avui, però, m'has convidat a pujar, m'has fet café, m'has somrigut i hem recordat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada