dissabte, 28 de febrer de 2015

REPRODUCCIÓ ALEATÒRIA

REPRODUCCIÓ ALEATÒRIA

   Activo la reproducció aleatòria de la meva carpeta de cançons i em surt, del fons de l'últim calaix, "Because The Night" interpretada per Patty Smith. Ara sé que és del Bruce però llavors ni tu ni jo no ho sabíem. Perquè tan sols era nostra, com la nit, que ens pertanyia. No desitjàvem que arribés l'alba per robar-nos els somnis... Somnis... On són ara? On ets ara que només aquesta cançó em fa retrobar-te?

   A deshora, arribes pel celobert com un vent d'estiu ple d'ànsia, com un foc gelós sense rentar, ple de desig inqüestionable, com l'alè d'un fantasma inesperat. Veient-te arribar nua, estenc  les catifes aquelles en les quals ens teníem abans que marxessis, sempre al mateix lloc, mai en la mateixa postura. Inventàvem cada nit nous frecs i cada dia noves i excitants variables. Mentrestant, fuig el temps enllà de les pedres calentes socarrimant el verd enuig amb un sol esbufec, un únic clam per a aturar-nos, per a fer-nos esglai d'un instant congelat. I et revisc com si fos ara, amb la  boca esperant els meus llavis, amb les llengües jugant a cuc i amagar fins l'ofec. Aquell desvestir-nos maldestre i capficat, aquella samarreta suada,  aquell sostenidor impossible, aquelles humides calcetes, aquella trempera indeturable. Et recorria des del coll fins el borrissol del teu sexe i pujava de nou fins el melic profund mentre amb els dits remenava la patata fins que feia xup-xup i regalimava i llavors te'ls posava a la gola perquè sabéssis el teu sabor. Aleshores l'ànsia t'espremia i em treies els calçotets d'una estrebada furiosa i de vegades em feies mal. T'agradava xarrupar-me com si fos un gelat de menta i xuclaves i xuclaves fins posar els ulls en blanc i em feies veure la línia del túnel en cada esllavissada del membre dins la gola. Et feia girar i oferint-me les natges t'ensumava el cul i et bevia la trumfa gota a gota amb la llengua, com els gats quan beuen llet d'un bol petit a les palpentes. Fins que no podíem més i entaforàvem tots els fluids dins les nostres boques i ens costava cada alè, cada respir...

   S'acabava la cançó i tiràvem enrere la cinta amb aquell aparell que grinyolava, estrident. Sovint s'embolicava i, amb paciència i un bolígraf, la redreçàvem. I tornàvem a començar. Ens miràvem als ulls com si fossin universos de colors i ens hi vèiem cadascú en les pupil.les de l'altre. Com si les nostres ànimes hi haguéssin de romandre segrestades per sempre. Un bes llarg i apassionat, amb els regustos encara frescos era el senyal de la represa. Et posaves damunt meu i, a poc a poc i amb una precisió perfecta, feies l'ajustament necessari per començar a cavalcar. M'agradava sentir com el gland emergia a mida que entrava dins teu i com amb la vagina feies topall al meu ventre. De vegades pensava que tot jo sencer em perdria dins teu. Em muntaves feréstega, primer amb les mans prenent força en el meu pit amb cada vaivé i desprès galopant desbocada amb els pits amunt i avall i el cap enrere, lluenta de suor tota sencera. M'espremies fins que no podia més i em buidava dins teu enmig de sanglots i crits d'eufòria. Gemegaves tènuement i et deixaves caure sobre mi, encara eixarrancada, i em besaves humidament i les nostres baves es mesclaven i les suors soldaven els nostres cossos ens uns instants inabastables en que els nostres respirs eren un de sol i els nostres cors bategaven alhora. 

  Novament, rebobinàvem. El tercer assalt era a punt de començar. M'aixecava pengim-penjam, donava la volta i em posava de genolls davant teu, encara oberta. T'agafava un peu. Els dits feien pampallugues pensant que me'ls volia menjar. Els assaboria un a un, amb suavitat. Et removies entre espasmes i pessigolles i cridaves fort. Pujava pels turmells i els besons, els genolls i l'interior de les cuixes fina a arribar al tendrum de l'entrecuix on cercava delerosament el punt de trobada. M'hi entretenia pacientment fins que els teus udols em deien que em volies dintre altre cop. De vegades havia de fer-ho durar més, fent temps per a la resurrecció dels morts. Quan sentia de nou aquella tibantor que em tensava la corda era el moment de posseir-te, de sentir-te encara més i de donar-t'ho tot, tot, tot...t'agafava les cames encaixant l'interior dels colzes amb l'interior dels teus genolls. Te les aixecava lleugerament i sense tocar vores entrava dins teu d'una sola empenta. Ja no miràvem prim. Empenyia i empenyia i vinclaves el ventre amunt, amunt. La font rajava sobreeixint un suc dolç i salat, amarg i viscós, embafador i embogidor que negava les mantes damunt de les catifes i els feia taques d'oli de la mida d'autobusos avariats. A mi, a aquestes alçades, ja em costava més i entrava i sortia desesperadament entre gemecs i crits i udols... Una última embranzida, potent, profunda, final, m'estremia entre infinits espasmes de bogeria que compartíem, l'últim alè, el darrer esglai.

   El "txec" del final de la cinta marcava el punt sense retorn. Ens abraçavem de costat i ens feiem petons dolços i somreiem. Comentavem si era o no era cert el mite que la Patty feia ralet-ralet mentre era damunt l'escenari. No ho vàrem saber mai però ens agradava pensar que sí.

   Avui, del fons de l'últim calaix, m'ha arribat la teva imatge i he jugat sol, a contracor, desitjant-te. He pensat que potser a la mateixa hora sorties del cine amb un somrriure després de veure en Grey. 

   En Grey... Aquell aprenent...

   

   

   

   

dijous, 26 de febrer de 2015

NO ENTENC ELS TEUS ULLS

NO ENTENC ELS TEUS ULLS

Ja no entenc els teus ulls 
Murmurant muts retrets. 
No veig lluir els teus cabells 
Sota la lluna plena
Ni acostar-se'm 
El vaivé dels teus malucs. 

Cercaràs la meva ànima 
En el desert polsegós 
I no en trobaràs engrunes 
Sense desfer l'encanteri,
Sense batre l'estèril arena.

En un immens no-res 
Restaré fins el retorn
Amb els llavis secs, 
Amb el cos obert 
Esperaré l'arribada 
Del sol als teus ulls.

Perquè avui
Només escolto la fressa 
D'un cop de porta
De genolls en l'obscuritat 
D'un llit fred i desconegut. 
Només la gelor  
D'un sospir retingut.

PLOU-ME

PLOU-ME

Plou-me sense pressa
Gota a gota, crit a crit
Fés-me bassal sota teu
Trepitja'm amb els peus nus
Esborrant la meva imatge
De les fredes ones 
D'un hivern sense tu.

Ara...

M'acullen les certeses
Dels teus pensaments
L'escalfor del teu esguard
El caliu del teu sexe.
Em reté cruel el desig
En les teves cuixes...

Refés-me, però, 
Abans no s'evapori 
En una ganyota
De desconcert
El meu reflex ondulat.
Escampa els meus
Flocs pels teus pits endurits.

dimecres, 25 de febrer de 2015

AQUESTA OLOR

Aquesta olor suau que desprens
Quan et treus les mitges, 
Aquest tacte que tot ho omple 
Quan et percebo 
En les puntes dels dits i la llengua.
Sense deixar-te dormir, 
Espolsaria les pors damunt del llit, 
Deixant de banda les mantes, 
Oblidant la roba, 
Cobrint-te la pell amb les mans.
Em deixaria esgarrapar 
Fins l'esteborniment 
Si fos damunt teu. 
T'omplenaria les cuixes 
De besos marinats als teus llavis, 
Cuinats lentament en el caliu 
De les brases dels teu cos, 
En el fons del color dels teus ulls. 
En els teus feréstecs cabells molls 
Viuria per sempre atabalat.

diumenge, 22 de febrer de 2015

COM T'IMAGINO...!


COM T'IMAGINO

I com t'imagino si no et veig
El rostre, els pits, els ulls,els flocs.
Com te'm faig viva si dorms
En els meus racons més foscos..?

Si mirar-te la panxa 
Mentre t'estires 
Em posa neguitós.
Aquest profund atzucac
Que mai no s'acaba
Pren la teva forma
Quan se'n va la llum
Imagina els contorns
Del teu cos fent fum
Les meves tenebres.

I com t'imagino si no et veig
Les pigues, els peus, la llengua, l'esbós

M'agradaria jugar
Esllavissar una història
Plegats 
Si no fos tot tan lluny.
Si l'amarganta espera,
Rellotge aturat, immòbil
En la pell renegrida,
Que tant t'agrada sentir
Quan somies,
No fos tan sols 
La molsa d'aquell estiu
De les moreres morades.

Com te'm faig viva si dorms
En els meus graons mès fràgils?



dissabte, 21 de febrer de 2015

I, MALGRAT TOT, ERES MENTIDA

I, malgrat tot,
Eres mentida...

Tot conjuminat 
M'embogeix els pensaments. 
Prenen indefectiblement 
Una única direcció. 
I tu, 
Aliena al desig involuntari, 
T'esmunys vaporosa.

El desesper de l'amor físic
Enllà de la voluntat
Ho omple tot
Esquitxant de vesc
Els plors dels ulls 
Plens de vidre,
Cremant les pestanyes
Amb aquell àcid groc
De cada bes menyspreat.

Abduiria les teves hores
Amb la queixalada extrema
De l'últim mossec.
Et prendria d'una estrebada
Tots els desitjos oblidats
Si fossis meva un sol dia

I, malgrat tot,
Eres mentida...

dijous, 19 de febrer de 2015

EL SOSPIR IMMENS

EL SOSPIR IMMENS

Lleuger, el sospir immens
Em duu la resposta amarga
La baldufa gira lenta
Escurçant les lletres
De la matinada
La llarga disbauxa
Se'n va.

No lleparé la pols eixuta
Escampada pels peus
Assaborits de grat
Tants de cops 
Arrossegant - me 
No pregaré ni un bri
De luxúria dessecada.

Però tampoc no donaré
Cap espurna de sal
En una abraçada
Fosca.
Perquè el que et diuen
Sempre els meus ulls
És prou diàfan i ple
D'enyorança.

dimecres, 18 de febrer de 2015

LA LLUM DE L'ALBA

   LA MORT DE L'ALBA

   L'Alba corria nua pel descampat cercant desesperadament la protecció dels arbres. Havia vist la resplendor d'aquells ulls damunt seu. També, els llambreigs dels fusells en la foscor de la matinada. Sense temps per vestir-se, s'aixecà d'una revolada i fugí per una sortida posterior en direcció a la selva, a una cinquantena de metres. Sempre deixava oberta aquella escapatòria. Savia molt bé el què volien, aquells homes, i no era el seu cos, que també, sino la seva ànima, la seva vida. No li feien por els homes de les simitarres, aquells que tan aviat eren capaços d'obrir camí enmig de la més tupida vegetació com d'escapçar-te d'un sol tall. Temia infinitament més aquells que els anaven al darrere amb les serres mecàniques i els immensos tractors. Darrere d'ells -com d'Àtila i el seu cavall, Othar- no hi tornava a créixer l'herba. Arribà per fi a l'arbre marcat amb una➰ que només ella savia veure, prengué la liana que tan coneixia i s'hi enfilà amb una gran agilitat, fruit de la pràctica. Al capdamunt, entre dues branques amples i resistents s'havia construït, a poc a poc, un refugi -una mena de niu fet de branquillons i lianes entrellaçades-. Li era molt útil quan apareixien aquells individus. Sempre hi tenia, per si de cas, uns quants cocos i aigua dins un càntir de terrissa que mantenia refrigerat cobrint-lo de matolls a l'obaga. Mai no savia quanta estona, hores o fins i tot dies hauria de restar-hi amagada. Feliçment només havia d'allargar les mans per a prendre els fruits i les baies comestibles que li permetrien no morir de gana.

   L'Alba havia estudiat farmàcia i n'havia obtingut molt bones notes.  Però va ensopegar mals temps per als llicenciats. Els farmacèutics prou feines tenien per sobreviure, cansats de finançar uns costos que corresponien a les administracions públiques i que mai no acabaven de cobrar. En aquestes condicions, molts d'ells no es podien permetre contractar empleats.
 
 Per altra banda, ja gairebé no li quedaven estalvis. Aviat no podria pagar la seva part del pis que compartia amb altres dues estudiants i amb els pares ja no hi podia comptar, prou feina tenien ells. En Ramon, el xicot amb qui sortia, li havia fet banyes perquè no volia mantenir relacions sense condó i ella -sola, cansada i fastiguejada- veia passar la seva joventut com un malson intranscendent.

   El dia que ensopegà amb aquell anunci no ho dubtà. Una ONG que lluitava i denunciava la tala i desforestació de la selva amazònica per part de les multinacionals de la fusta i de la recerca de jaciments de petroli. Els envià el qüestionari i un mes més tard agafava un vol amb destinació Brasil. 

   Tot marxava de fàbula els primers anys. S'embolicà amb un noi de la seva edat, un francès que xiuxiuejava les sssss i arrossegava les rrrrr com ningú i eren feliços. Es barallaven amb els sicaris nadius (covards, supersticiosos i fàcilment subornables) de les empreses estrangeres i els feien fugir. Després reien i es feien l'amor envoltats de mosquits. I res més no els importava. 

   Un dia arribaren uns enormes camions devastant-ho tot al seu pas. Els gegants vestits de camuflatge descarregaren tota la munició de les ametralladores amunt i avall, a dreta i esquerra. Ningú al campament sobrevisqué, llevat de l'Alba que pogué grimpar a l'arbre màgic que la soplujava en les seves trobades amoroses amb el francès. S'hi estigué tres dies sense aigua ni menjar. Fou llavors que pensà a fer el càntir i tenir-hi sempre aquells cocos. 

   Tot això pensava en el seu amagatall, ara. Aquesta vegada l'havien vista fugir i la perseguiren. Els veia dessota l'arbre amb els gossos ensumant unes calces. Semblaven despistats. Aquesta vegada, però, duien una arma mès efectiva, un ajudant nou. Un goril.la albí ensinistrat en olors de fluids i fluixos menstruals.

   Els gossos no sabien pujar als arbres.  El goril.la, sí. 

   I la joventut de l'Alba, vora ja dels trenta anys, es féu fonedissa en els esgarips de les ànimes dels papagais i en el tènue miratge de la llum del sol penetrant-la.


LLAVIS FLONJOS (PAULA)

LLAVIS FLONJOS (PAULA)

La dama blanca m'ofereix 
L'almoina dels seus secrets 
Obrint-se, tota, per a mi.
Em buida l'ànima cada nit 
I ni tan sols en gaudeixo el rostre.

M'estreny el cor i els seus dits 
D'escorça dura se'm claven endins. 
Llavors la temença comença de nou
i el somni s'esmuny entre sucre desfet,
Paper de diari esborrallat.

Il.lusió nascuda insatisfeta 
Ixent de l'engany de la febre 
De la vesprada solitària,
Nàufrag en les lletra menuda 
Dels teus pits inflats  
Ofegant-me.

Perdut en les portes
Del fluix del teu entrecuix
Licor que muny
La creixença del desig 
Que em rebenta  
Que vessa dins teu 
Sense fi 
Quan t'imagino la llengua.

Altre cop, finalment, 
Les nits eternes
De llençols plens de dens
Silenci embolcallant-me,
De nou la llarga espera
Dels teus llavis flonjos
Estrenyent-me.

dimarts, 17 de febrer de 2015

COR MOSSEGAT

COR MOSSEGAT

Si em veus avui el cor mossegat
No el despengis de la lluna
Que el sol surt arremangat 
Només llepa'm la ferida
I posseïm-nos 
En un humit disbarat.



SIGNIFICAT

He hagut d'escapçar-te 
Sense que em perdis significat. 
Escurçar-te 
Fins que l'oblit t'esmicoli 
En flocs d'argila 
Sota el meu cos trencadís.



VORA EL RIU

No puc jaure més
Vora el riu sense aigua
Dels teus cabells 
Entrellaçant-me 
Els genolls
No puc creure
Mai més
En els teus ulls
Mentiders.



ENTRE BADALLS

La son, per fi, vingué. 
Atrapant-lo per les pestanyes, 
Mossegà les pupil•les del lleó  
Que remenava la cua 
Entre badalls, 
Coent l'avorriment 

dimecres, 11 de febrer de 2015

BECAINES

BECAINES

Becaines farcides 
D'espurnes d'estels 
Lluïnt dins una pupil.la 
D'iris resplendent.
Ulls en blanc trencat,
Llevat de guspires 
En un somrís 
Que s'amaga vergonyós.

Temptejar-te les calces humides
Xarrupant-te les baves
Quan sé que em somies
De matinada.
Fer tentines dins teu
Atiant les ànsies dormides,

Escamarlar-te els roncs,
Sentir com t'obres, mandrosa,
I ets tota d'aigua per a mi.
Deliris de febre en cascada
Sorbets de gerd i maduixes.





VET AQUÍ

VET AQUÍ

Vet aquí 
L'ampolla mig plena 
En la qual navego 
Sense repòs 
Veient la llum del sol 
Per un forat.

Vet aquí
Aquesta neu que emblanquina 
Les hores i forada les galtes 
Vermelles.
Aquesta que lluu sota els peus 
Abans de tu.
Que, cega, no veu enllà
De les puntes dels dits 
Plens de blaus a cada pas, 
De l'enyor dels genolls 
Oberts esperant-me, 
Flonjos desitjos
Que gemeguen tremolosos
Eixugant els fluixos 
Perduts en la baralla, 
Mesclats entre cartes marcades 
Que duen el teu nom...

dissabte, 7 de febrer de 2015

AQUESTA NEU

T'he vist.
En la penombra
T'he sofert.
L'absència.

Submergit en aquesta
Gelor profunda
Esbrino rere les corbes
Ferotges
Un matoll de fantasia
Rere les dents esmolades
De l'últim mot silenciós.

Aquesta neu.
Que qualla sempre
Damunt la fredor
Del teu ventre,
Pòsit de sorollós silenci
Ple d'ombra tendra.
Cos glaçat que alimenta
La gelor de l'infern etern
En les acaballes del somni

Mentrestant,
La lluna, ou transparent,
Despenja floc a floc
Cabells d'or esfilagarsant
L'albada indiferent.
El sol, convidat, no gosa
Desfer-li els llençols
Mentre dorm.