dimarts, 28 d’abril del 2015

L'ÚLTIMA ROSA

L'ÚLTIMA ROSA  

Són les vuit del vespre. La Cèlia tanca amb clau l'oficina i pensa que aquest any tampoc no tindrà cap rosa. Mig segle, cap rosa. "Un bon promig" pensa, mentre veu reflectit en el mirall de l'ascensor el seu rostre, amb un somriure mig agre, mig dolç. Els cabells despentinats i la brusa fent-li bossa a l'alçada del ventre. Si no s'apressa una mica no arribarà a temps a casa dels pares i encara els ha de comprar, a ells sí, la rosa i un llibre. Baixa les escales del metro i sospira. Línia blava, Camp de l'Arpa.

A l'agència de viatges, en Sergi encara té dos clients per a atendre. Quarts de nou i encara no plega. Sort que no té ningú a qui regalar roses perquè a l'hora que és... Enllesteix la clientela tan ràpid com pot, dient-los que si es passen demà a primera hora tindrà les noves tarifes de tardor i podran concretar millor els viatges i els preus que els convinguin. Surt a correcuita, abaixa la persiana i enfila cap el metro. Línia verda, Plaça del Centre. Quan se n'adona ja és a Diagonal. Pren el passadís llarguíssim cap a la línia blava perquè li va millor sortir per Provença. 

Un marrec que sembla foraster el crida: 

-Senyor, aún no compró su Rosa? Tenga. És la última. 2€ nomás!

En un impuls incomprensible, en Sergi treu dues monedes i agafa la flor. 

-Senyor, me ha dado 4€!!

Però en Sergi ja és lluny, pensant què coi en farà d'aquesta rosa ja mig marcida i amb alguns pètals lleugerament ennegrits.

La Cèlia arriba per fi a Diagonal. Els pares viuen a prop. Haurà de córrer per a arribar a temps abans no tanqui aquella llibreria en la qual acostuma a comprar les darreres novetats. Camina depressa pel passadís. És estranyament buit. "Clar -pensa- Tothom és al carrer avui." Un home no gaire ben plantat s'acosta en sentit contrari. Duu una rosa a les mans. "Quina sort tindrà la seva dona" pensa fugaçment la Cèlia. Aparta l'esguard quan són a punt de creuar-se. De cop i volta sent un espetec sota seu i rodola per terra amb el turmell doblegat. "Maleïts talons!" Pensa mentre jau asseguda al terra.

-Senyora, que s'ha fet mal? La puc ajudar?-  

En Sergi, nerviós en copsar l'aroma del perfum de la Cèlia, somriu tímidament sentint una lleu tremolor en els llavis mentre parla. No està gens acostumat a parlar amb les dones, tret de les noies de la feina. Sempre li ha fet una mica de por. I la veritat és que no sap per què. 

- Vingui. Agafi's a mi- diu oferint-li el braç. Se sent estrany amb el contacte, com un corrent elèctric travessant-lo. Sent pessigolles a l'estómac? Mai no havia sentit res igual i es troba fora de joc.

Amb la Cèlia penjada del braç en Sergi se sent envermellir de vergonya mentre pugen les escales de sortida a Provença. Observa l'esguard de la dona mirar aquella floreta mig morta.

-Tingui. Li regalo. Vostè sabrà reviscolar-la. Les dones en saben, d'això... -diu acostant-li la rosa. 

- Ui, no, gràcies. I la seva dona? 

- No en tinc. No tinc ningú a qui regalar-la. L'he comprada perquè era l'última. I ara és per a vostè. Que li vé de gust fer un cafè?

En Sergi se sorprėn del seu atreviment sobtat.

La Cèlia rumia, amb una espurna de foc als ulls.

- Bé. Per què no? Sí, un cafè.

I el darrer graó de la sortida de Provença esdevé testimoni mut de la primera rosa de la Cèlia per Sant Jordi. Del primer Sant Jordi que en Sergi troba a qui regalar una rosa. De l'última rosa d'aquest Sant Jordi que ni la Cèlia ni en Sergi esperaven i que mai no podran oblidar.









diumenge, 26 d’abril del 2015

QUI HO DIU?

QUI HO DIU?

Qui diu que un instant no es prou per a abastar una eternitat? 
Qui proclama, cofoi, que en una espurna dels teus llavis no es pot veure la immensitat del mar? 
La tempesta perfecta en un únic punt de basarda? 
Qui pensa que no s'ha de ser sincer malgrat el risc d'enyorar-te, després, sempre més? 
Qui amaga, gelós, les claus que m'obren els ulls i et dibuixen a cara o creu en cada pastís que vull enfornar per a tu?
Qui escampa els malastrucs just quan estem a punt? Per què el temps és tan imprecís que un mes és un segon i un any passa de llarg? Per què? Pregunto. I encara no se les respostes.

Però digues-me:

Qui jau panxacontent veient-nos estimbar pels solcs de la tristesa del no-res? Caure en vertígen al fons dels llimbs i no tornar mès?
Qui descansa sense pressa mentre correm a contrallum, encegats, agafats de les mans del sol ponent? 
Qui bressola tots els dubtes adormint-nos en un son profund mentre mastega, afamat, les nostres dèries de llum?
Qui remou enrenous i no es commou del naufragi quan prenem les angoixes de la incertesa, quan arrenquem les espines del desencís mès profund?
Qui somriu gronxant el balancí de la misèria que ens acompanya? Per què l'espai que ens xopluja és tan ample que no es freguen les nostres pells? Pregunto. I no en sé esbrinar les respostes.

Però digues-me:

Per què la història sempre és la mateixa i sempre s'acaba? Per què repetim els errors i no gosem mai de viure'ls? 
Qui diu, amor, que uns riuen o ploren segons el vent que no bufa, el temps que s'esquerda, l'espai que es contrau o l'energia que es transforma en desig deixant-nos fora de tot?

Digues-me, avui que encara no plou:

Qui ho diu?









divendres, 24 d’abril del 2015

LLÀGRIMES DE FOC



Vesso llàgrimes de foc
Que m'enceten la pell
Foradant-me.
Que m'omplen de rovell
Les parpelles
I cauen infinites
Damunt la taula eixuta
Dels teus noms
Inversemblants.

Vesso i no acabo
Llàgrimes de ceba tendra
De solcs profunds
Esborrant-me els ulls,
Fent drecera galtes avall.

Vesso llàgirmes de gel
Que m'encartronen
Els membres, els ossos,
Els músculs, les ungles.
I tota la mar no es prou
Per a encabir-me el plor,



dilluns, 6 d’abril del 2015

ZOMBIS

ZOMBIS

   Zombis esmicolant les voreres de rajoles esborrades. No hi veuen enllà dels seus ulls. Avancen d'esma sense mai aturar-se. No senten, no pateixen, no estimen. No saben que ploro en cada racó on puc deturar-me per respirar. No saben que em desinfecto els genolls quan trobo un portal obert i m'hi assec a les escales. Trec les gases i la mica de iode que encara tinc i, amb cura, enretiro la pell que voreja les ferides. Fa tres dies que vaig caure en aquell sot ple de fang i pluja bruta. Vaig tenir sort de pelar-me només els genolls.  Amb penes i treballs vaig poder sortir-ne. Arrossegant-me patèticament vaig poder entrar en una casa la porta de la qual era oberta. No vaig trobar-hi ningú. Vaig obrir-ne totes les aixetes. Totes seques. Fa mesos que no surt aigua de cap aixeta. Ho savia i, tot i així, no em vaig poder estar de provar-ho. 

   Ja no bevem aigua, ja no tenim llàgrimes.

   Ja només podem pensar en sobreviure. També nosaltres som com ells. Com els zombis. Ells no estimen perquè són morts. Nosaltres morim perquè no gosem estimar. I el temps transcorre indeturable i ens passa al davant aixafant-nos i ens diu que ja és tard. Que ja no som a temps de tornar a començar. I em rebel.lo. I em revolto encegat perquè encara no és l'hora. I en un darrer esforç surto al carrer i m'enfronto als rostres ensangonats que em persegueixen dia i nit. Els dic que no són de veritat. Que només els imagino, corsecant-me, i que els seus riures i udols ja no em fan por. És llavors que es difuminen en l'aire feixuc i polsegós dels carrers i de les places. Que desapareixen dins de núvols rojos i negres que peten com globus hiperventilats elevant-se a gran velocitat fins a ésser devorats pels dracs bons que viuen a l'estratosfera i ens vigilen i ens cuiden com àngels de la guàrdia. I no ens deixen fer-nos mal. Ja sense por, et  busco per les avingudes desertes per si vols acompanyar-me sense saber si et trobarè...
   

divendres, 3 d’abril del 2015

IMAGINAR LA MATEIXA PLUJA


De vegades penso
Que s'ha acabat la pluja
Per sempre
Que cap més humida cova
Em soplujarà els anhels
Quan el sol m'escalfi
Sense pietat
Desfent-me la pell
Amb les dents de foc
Esmolades.

Imagino una passió inesperada
Donar-ho tot i bufar fort
Sentir el mossec d'una esquerda
I no saber quines coses 
Em fan córrer 

I no saber què fer

Deixar-ho tot per tu
Si un dia m'ho demanes
Tot
Mai no guardar-me res
Anhelar només un sospir,
Junts,
Del mateix aire.

El mateix vidre, 
La mateixa pluja, 
La mateixa joia 
D'un plor d'esperança. 
El mateix camí,
La mateixa imatge 
Dels teus ulls 
Fent- me companyia 


dimecres, 1 d’abril del 2015

SI UN DIA

Si un dia l'escorça
Del teu record
Em visita a les fosques
No pensis que en sóc
Immune ni transparent

Si un dia no em vols més
Prop teu, al voltant teu,
Damunt teu, dins teu
No em diguis
Que no em desitjaves.

Si un dia les nits s'acaben
Recordaré sempre el sol
Del teu somrís
Encara que l'immens dol
Em foradi per sempre
Els ulls tristos.