diumenge, 29 de novembre de 2015

ALENS

"Sempre hi ha la música. 
Sempre, les nostres cançons, 
Els nostres moments, 
Els nostres petons, 
Els nostres adéus." T.C.

Amb tu vaig vorejar
El cantó fosc
I no m'hi vaig 
Perdre sense voler.
No em va xuclar
Tampoc l'abisme
Ni el sol 
De la lluna plena
No em va confondre.

La meva pell és teva
Les meves hores,
Castigades i mortes
En acabar el nostre temps.
Llavors i ara
Només indecisos 
Passos enrere i avall...
Acotxant-nos sencers
Amb tots els estels
Encobrint gelosos
Els nostres pecats
Invocant la llum del sol
Indiferent dels matíns

S'ha esgotat la cançó
Entre profunds
Xiuxiuejos vermells.
Gira el disc 
I el teu respir ofega
El grinyol d'un esbufec
De pell i d'aigua ..

Somnis
Mai sense tu 
Mai
Sense els teus peus
Plens d'hivern
La teva llengua
Estalviant-me
Paraules 
Els teus alens
Estremint-me

dissabte, 21 de novembre de 2015

FANTASIA

Nu 
Dins del llac de la fantasia 
Camino pels fons enfangats 
De la indecisió. 
Forats negres atraient-me
Arrencant-me els cabells
I fent-ne manyocs plens
De rosada.
Encenc els fanals 
Sento lluir la nit 
Enmig de la lleugera boira

Un cor que vessa
Un fil de nuesa
Escorcollant-me
Mesclant la son
I les frassades
Esfilagarsades
Amb dues pells
Que s'estavellen
A contrallum

Sento
Munyir les hores
Amb les mans
A les butxaques
Només xuclant fort
Les mamelles
Que em duen
A les palpentes
Al món dels somnis
Humits

Arribarà l'hora 
Que ja no serem
Entendrem potser llavors
Que havíem d'haver estat
Quan n'era l'hora

Perquè
Aviat la nit esdevé
Hivern
Infern
De mots congelats
Quaranta graus de disbauxa
A l'ombra d'uns ulls
D'avellana i escuma
Sense repelar

Malaguanyada la neu
Que es fon abans
D'arribar a terra
Malempleats els petons
Sense resposta
Les carícies perdudes
En el garbuix dels somnis
I menjar-me les teves nits

LA LLUERNA


Mai no li havia agradat el conte d’en Patufet tal com son pare li explicava així que abans d’arribar a la panxa del bou en Peret ja feia veure que dormia, esperava el petó de bona nit i somreia per dintre veient-lo com se n’anava.
   Estirava el cobrellit fins més amunt del cap. Arraulit, serrava les dents i tremolava tot i ser estiu. Als seus set anyets encara li feia por dormir amb els llums apagats. Però ja era gran i per això no el deixaven tenir-los encesos. Feia molt de temps que no el visitaven els monstres ni se li ficaven sota el llit però encara sentia sovint de matinada aquell fred intens entre les cuixes, Com un got d’aigua vessant entre somnis, un torrent esfilagarsant-se cames avall. 
   Ahir va tornar a succeir. Mentre imaginava en Patufet sortint pel forat del cul del bou, tot empastifat de caca pudenta i envoltat d’aquella flaire semblant a la que ell mateix deixava anar després de menjar ous passats per aigua, es va adormir. Es trobá aleshores, de sobte, envoltat de foscor. Un soroll desagradable i repetitiu no deixava de foradar-li els timpans i pensava que acabaria per sortir-li sang de les orelles. El so, bestial, s’assemblava al ronc d’un gat immens que s’haguès ajagut damunt seu, entumint-li les cames.  Així eixordat, tancava fort els ulls per no sentir-hi. Batecs de budells digerint-lo a poc a poc li humitejaven el cos, tot ell,  a fi d’anar-lo molent fins aconseguir-ne una massa més fina cada vegada que pogués ésser absorbida amb prou facilitat.
   Ja no es veia els dits, completament liqüats, i les mans -com munyons arrodonits- començaven a desprendre llefiscoses gotes de pell, sang i carn que es perdien dessota seu. Li vingueren ganes de cridar però no pogué. Degut a la  progressiva degradació els llavis se li havien fet una pasta que els havia soldat en un de sol i no podia obrir-los. Per tant, tampoc no podia dir  fava, ni pésol,  ni cacauet. 
Espantat, no savia què fer. Se sentia com en una peixera d’aigua molt freda que el feia tremolar i carrisquejar les dents. Dugué allò que encara tenia de mans cap a l’entrecuix i se sentí vessar sense fi. Notava com el melic se li omplia d’aquell líquid congelat, com l’esquena es contreia de fred i es tancava la porta del congelador damunt seu. Fred. Angoixa. Por. 
   La peixera esclatà de sobte en mil bocins, mil cristalls de quars esmicolats en un no-res. L’aigua freda s’escampà per tot el llit i en Peret, xop com un hipopòtam, començà a caure sense fre, estirat pels peus per una tremenda força desconeguda. En arribar al terra, rebotà quatre cops, cinc, sis... Fins que aquell petit cos restà immòbil assegut damunt d’un bassal d’aigua tenebrosa. Mirà d’obrir els ulls, a poc a poc. 
   La llum s’atançava vertiginosa. Allò que mig instant abans no era res més que un punt de lluentor al final de la foscor, era ara una circumferència que ocupava gairebé tot l’espai del seu esguard. I no s’aturava. Pensà de cop en un tren, un tren que se l’enduria a trossets fins que s’acabessin les vies, en aquell penya-segat que cau a plom damunt la mar.. Tancà de nou els ulls, enlluernat i encegat per la lluminària, i esperà resignat el cop final... Però el xoc no esdevingué mai. En lloc d’això se sentí bressolat per aquella llum que ara, esmorteïda per les mans de la mare, el comfortava, tranquil.litzant-lo. Obrí les parpelles de bat a bat i  es trobà de cara amb aquell rostre que el mirava, dolçament encuriosit. La mare sostenia encara la llanterna amb una ma, abans que es fes la llum a l’habitació. El pare venia al darrere, esverat.
   -Pere, Pere...!!!- el pare, quan estava enfadat no li deia Peret, sino Pere. De vegades, si ho estava molt, d’emprenyat, li deia Pere-Joan que era el seu nom complert. Pere per la mare i Joan pel pare ja que cap dels dos no havia volgut donar el braç a tòrcer a l’hora de batejar-lo-. Ja t’has tornat a pixar al llit, carambes!!
-Deixa’l estar, Ton. Que no et pixaves mai al llit, tu? Vinga, Peret, aixeca’t que et rentarem. Un bany ben calentonet t’anirà de fàbula. Després de la tempesta d’aquesta nit, la ventada i el fred, no m’estranya que hagis mullat el llit.
El noi, avergonyit encara pero consolat  per l’amor de la mare i els seus dolços mots, només tingué esma, esgotat i mort de fred, per preguntar...   
   -Mare... Sort de la llum... L’aigua del mar semblava freda. Ah, però, de debò que aquesta nit ha plogut..? 
Mentrestant, l’última lluerna de l’estiu plegava les ales i s’encongia  sabent que no tornaria.



Conte sel.leccionat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) per formar part del llibre de Contes Infantils "La llum", a benefici de la Marató 2015 
   



   






dissabte, 14 de novembre de 2015

PLOM

                    

Plom

Fa un dia gris. Com el tub de plom que distribueix l’aigua des del dipòsit. Aigua de pluja. La Marta obre una aixeta del lavabo i en surt un líquid rovellat durant uns instants. Després res, s’esgota tot ell en un sec esternut.
A poc a poc, remira les parets groguenques mentre avança pel corredor resseguint-ne la sanefa amb les ungles i deixant anar un somriure conciliador.
A la cuina, es veu ratllant pastanagues per a afegir a l’amanida que tindran per dinar. Amb la nevera plena intentaran ser feliços una mica més. En acabar es frega les mans en el davantal que duu estampat un cor de color vermell amb el nom del seu darrer home. Encara no se n’ha desfet.
S’acosta a la finestra on haurà de recollir la roba estesa i pensa “si caigués...” Pero res no enterbolirà les ànsies d’una vida nova més enllà dels decibels i les presses, de la multitudinària soledat, de la voracitat d’aquesta ciutat enlluernadora.
És per això que obre el moneder, en treu un paper amb un nom escrit en tinta vermella. Pren el telèfon i prem uns números, esperançada.
“Senyor Vidal, em quedo el pis. Hi tindré feina per deixar-lo al meu gust però m’agrada.”
Surt el sol i la Marta somriu de nou.


Celestí Casòliva Morales
Barcelona


Micorelat sel.leccionat per a formar part del llibre recopilatori del V microconcurs de la Microbiblioteca que organitza anualment la biblioteca Esteve Paluzié de Barberå del Vallès.

divendres, 13 de novembre de 2015

ANAR-ME'N



Anar-me'n de tot
Posar els ulls en blanc
I esborrar-te
Escombrar dels núvols
Qualsevol semblança
De polseguera
Treure'm el penjoll
Dels ulls
I esbombar la ceguesa

Que no saps 
Que plou malament
Quan de mala gana 
Somrius apressada?

Imagino ara
Uns ulls de ninetes blanques
Escarraçant-se
Per tenir-me dintre
Pestanyes dient deleroses
No te'n vagis ara
Acarona'm una mica més
Encara

Feixos de llums
Enduent-se
Les últimes hores
Que guaitem plegats
Mentre les cuixes
Encara obertes
Respiren moixes
Sargint espurnes de mel

Em sorprenc oblidant-te
Copsant que cada cop
El teu record
Està més esfilagarsat
Sabent que puc somriure
Mentre escolto, ulls clossos,
Una altra cançó.




















diumenge, 8 de novembre de 2015

EL CRIM

No haig de perdre 
Més temps en aquest lloc. 
Aquest pou glaçat 
Que els teus llavis encenen. 
No haig d'escoltar més 
Aquests menyspreus 
Que em dediques,
Paraules enverinades. 
Cornut i pagar el beure
Se'n diu a casa. 
Tot per a tu i tot ho deixes. 
Però no em deixes 
Gaudir cap enyor. 
Ni fas ni deixes fer. 
Te'n vas 
Però no em deixes moure
Doncs creu-me 
No em sento culpable. 
T'ho vaig donar tot, 
Ho vaig deixar escórrer tot; 
Vaig empènyer el passat 
Per una aigüera 
Esperant ser el teu futur. 
Però em vaig girar 
I ja no hi eres.
I ara em véns a refregar  
El teu amor pels morros 
Dient-me que no és un crim. 
Sé reconèixer 
El regust de la derrota 
Me l'empasso a desgrat de tot. 
El digereixo i l'excreto pels ulls, 
Pel nas, pels porus oberts
I tornes a donar-ne'n més cullerades?  
Digues-me orgullós, 
Tracta'm de pou de rancúnia
Però oblida-m, 
Oblida'm com jo t'oblido, 
Perdona'm com jo et perdono


diumenge, 1 de novembre de 2015

LA MATEIXA CANÇÓ

LA MATEIXA CANÇÓ


  Em van créixer els cabells, mig milímetre cada dia. Em vaig deixar cobrir els rostre per una espessa barba blanca picossejada de clapes pel-roges. No vaig parar compte de la llargària de les ungles fins que et vaig fer sang en acaronar-te les galtes. Fou llavors que em digueres adéu. Un deix de menyspreu eixí enverinat dels teus llavis. Deixares la porta oberta, com per fer-me aixecar a tancar-la. Ja no et vaig tornar a veure. 

   L’endemà, després d’una nit sense somnis, vaig esperar l’autobus allà on sempre. Arribà tard, com sempre. Vaig seure al mateix lloc on ho faig tots els dies des de fa no sé quants anys. El mateix diari, la mateixa ràdio, el mateix paisatge. El mateix bar, el mateix cafè, els mateixos companys. Varem riure com sempre del mateix friqui de l’empresa i la mateixa sirena ens feu fora, ja de nit. 

   Torno a casa. Un badall d’incertesa deixa anar un rot fabricat d’un sol glop de cervesa. Nuesa. El plat de dutxa nou recull l’aigua ensabonada i plena d’un esperma innocu per inútil. Un esperma buit d’espermatòcits, retinguts al cul de sac d’uns conductes cauteritzats i cecs. Encara et repenso sovint darrere la mampara. Em veig com abans, damunt del teu cos de gelatina de pinya sense sucre. Massegant sempre maldestre els teus pits de vainilla i xocolata desfeta. Burxant dintre teu fins estovar-te i fer-te rajar inacabable, traient-ne els dits sucosos i assaborint-hi l’essència dels nostres pecats quan encara em vessava en els teus espasmes. 

   L’endemà després d’una nit negra sense somnis i sense tu, vaig perdre l’autobus sabent que tu te n’hi anaves... El mateix seient, la mateixa son, la mateixa cançó...

   

NOVEMBRE

Intuir que vindràs 
D'entre els morts 
Que ara em vetllen
Que no passaràs de llarg 
En cap de les vesprades
Que encara et dec
I te m'enduràs

Avui
Que ja sóc gran
Ric de la meva
Petitesa.
Enyoro el rosec
Dels teus llavis
Mordiscant-me
Les orelles, el coll,
Les teves mans,
Petiteses.

No sóc jo
Que deixo de ser
Quan sóc per a tu
Ets tu, tal vegada,
Que em regires
Em desfàs
Em despentines.
Som tots dos
Que junts obrim
El cel quan és fosc.

Quan camines lleu carretejant
Una ànima que mira enrere
Perquè no plou damunt teu
Ni damunt meu s'hi posa
La rosada flonja dels teus peus

Nous temps, 
Velles remors
Grans subtileses 
Venent valors.
Fugint amb pressa.
Escampes arreu tothora
Que ara somrius d'amagat
Pels racons.

Saber perdre. 
Saber guanyar.
Saber pujar als arbres.
Saber-ne baixar.

Saber matinar.

Esperar una eruga
Que emprengui el vol
Guaitant la tempesta
De sol a sol i fugir-ne 

Això i no dir res
És sempre el mateix
Fer veure que perds
I estrènyer els llampecs
Deixant que les ungles
Encetin la pell
De tots els odis

Així te m'ofereixes
Vestida d'esglai
Vençuda.
Un borrissol de neu
Cobreix amb afany
Les places
Però no et vull de genolls
Abatuda i corpresa...

Intuir que vindràs 
D'entre els morts 
Que ara em vetllen
Que no passaràs de llarg 
En cap de les vesprades
Que encara et dec
I te m'enduràs