dijous, 31 de desembre de 2015

EL CASTELL

   Sortia amb la Mirna perquè era romanesa. Pensava  que així podria acomplir el vell somni de visitar el Castell del comte Dràcula. Al començament tot era perfecte. No eren, cap dels dos, de gastar gaire diners en passatemps.  No anaven al cine, ni al  teatre ni al futbol. Sopaven a casa i dinaven a la feina, tirant de tàper. Els caps de setmana cuinaven per la setmana següent i es feien l’amor. Cuinar i fer l’amor. De vegades, fer l’amor mentre cuinaven, damunt la pàl.lida i bullent  fredor del marbre. No els calia res més.

   Passat un temps, tenien prou calers estalviats i es podien permetre anar a veure la família de la Mirna i, de passada, el famós Castell. Aquell agost, per primer cop després de cinc anys, tenien un mes sencer per a ells dos. Vacances. 

   Feia dies que al Pep li semblava que la noia amagava alguna cosa referent a la seva salut.  La trobava més pàl.lida i havia perdut pes. No se n’havia adonat fins llavors. En abraçar-la mentre dormien fent la cullera li agafà un pit i percebé una sensació nova i estranya. Li semblava esllanguit i tou, com si l’haguessin munyit. Li recorregué el cos cap avall i pogué comprovar que  l’os del maluc sobresortia rotund, com a punt de traspassar la pell.  La Mirna dormia tot el dia i a les nits, després que en Pep arribava de la feina, feia sopar només per a ell. No tenia ganes de fer l’amor i s’havia tornat aspra i malcarada. Feia molts dies també, i ara en prenia compte, que no la veia menjar...

   La darrera nit abans del viatge el noi despertà sobtadament enmig d’un somni humit i  trobà la Mirna damunt seu cavalcant-lo, els ulls en blanc i els llavis inflats. Els cabells esbalotats i les natges buides, pell i os. Mentre es vessava dintre seu amb una ejaculació abundant com mai , sentí els seus ullals perforant-li la jugular. Volgué cridar i, de la gola, res no en sortí. Amb un badall d’ultratomba, tancà els ulls i dormí...

   -Pep, Pep, desperta. Besa’m. L’avió ens espera, no podem fer tard. Aviat, aviat...viurem per sempre junts al Castell del pare...sempre, junts...


dijous, 17 de desembre de 2015

VELLUT


El vellut es fon
A poc a poc 
Més enllà de les frontisses 
De la lògica, 
Dissolent-se 
En gotes d'enyor que bullen, 
Pugen i esclaten 

Obrir-te per primer cop
Avui i sempre de nou
Escridassar un desig
Que no esvaeix mai
L'empremta d'uns ulls
Ni esborra del tot
Cap ànsia

I mentre espero destrio
Desfullo, despullo
I et veig una dent
Escapant del somrís
Del darrer instant
Que ens tinguérem
Abans d'extingir-nos

Desesper
En un pèsol blau
A punt d'escapar-se
Per la finestra 
Dels teus ulls.
Un somrís apaivagat
A punt de trencar
Les pinces d'estendre..

Angunieja sospitar
Que el tren descarrila
Que no téns cames
Per oferir-me
Que el plom es fon
I de seguida esllangueix
El tacte de les teves mans

Començar
De nou però mai
De zero
Configurar
L'existència d'un mot
En el silenci
De l'únic somni
Posseïdor
De tots els besos
Trencats.

diumenge, 6 de desembre de 2015

PREFIXOS

Sento com cruixen
Les roges fulles
En un passeig urgent
Cercant-te.
Aixafo tots els dies
Que no hi ets
Arraulit 
Sota una manta
Que crema.

Prefixos intercambiables
Sufixos que ténen por sempre
De no caber-hi.
Tòpics de penetraciò atòpica
Refranys malalts de repetició

I tu...

Dominant l'ensurt
Amb les mans plegades
Sortint sense mànigues
Descordant-te la brusa
Obro els ulls veient-te
Com ets l'escalfor
Dels meus dits 
Ultrasensibles

Amb la boca oberta
Emmudeixo 
Sota el teu cos
Al galop
Foradant de cop
El sostre amb un crit
Sostingut
I ara em téns encara
Estès, inànime.

I tu...

Sentint com cruixen
Les roges fulles
En un passeig urgent
Cercant-me.
Aixafant tots els dies
Que no hi sóc
Arraulida
Sota una flassada
Que crema.