dissabte, 23 d’abril del 2016

LA BUFANDA

“Besar-te el coll sense bufanda...”

   T’ho vaig dir sense recança i et deixares fer. La peça de color de magrana lliscà fins la teva falda coberta llavors amb una minifaldilla verda de vellut estampada de petites mandarines. Amb mà indecisa vaig girar-te les galtes encarant-te la mirada, plena, rodona i maragda. Un petó als llavis, suau, apamant-te.  Una petita mossegada i una miqueta de llengua, no gaire, que encara ens feia  vergonya. Un somrís a mig petó i uns mots perfumats de carmí. “Em fas desfer..” Acaronant-te la pell per damunt dels genolls, estrenyí la bufanda i me la vaig acostar al nas, flairant l’aroma de rosa verge que desprenia. Passant la mà entremig de la brusa i la jaqueta de punt endevinava la suavitat d’aquella esquena que es relaxava, vinclant-se. Vaig després acostar lentament la boca vers aquell coll que m’esperava, oferint-se amb la pell de gallina i la piga eriçada. El primer frec dels llavis et féu esclafir a riure. De nou em reptares sense paraules. Ara sí, vaig petonejar-te el coll amb ànsia i mossegant a pessics amb les dentetes de conill. 

   L’esquitx de la primera gota em sorprengué. Era pesada, freda. Rigueres un altre cop. Atrafegats en aquella abraçada no vàrem veure atansar-se el núvol. Caigueren  més i més gotes, més grosses i plenes. Ens aixecàrem  del banc a correcuita i correguérem agafats de les mans fins els porxos de la plaça que començava a enfangar-se. Feia fred, ara. Dessota les columnes, sense gairebé mirar-nos, ens estrenyírem amb força i ens soldàrem els llavis inflamats de desig. Ara, també, entrellaçant les llengües, acaronant-nos per sota la roba i esperant que escampés la pluja. 

   Aquell dia encara no ens tinguérem del tot però vàrem descobrir que ja res no seria igual, que tots dos ens pertanyíem.  Mentrestant, la bufanda romania rebregada  enmig del bassal que sempre omplia el voltant del nostre banc. Ningú no hi pensà.  Aquestes coses acostumen a passar el primer dia. Segurament aquella senyora que sempre s’hi asseia la recolliria quan la pluja es deturés i tornessin els coloms.



diumenge, 17 d’abril del 2016

POC DE TOT


EL DARRER PLEC

Responc
En el darrer plec
D'aquest carrer brut
Ple de terra i d'ofec
Destí final
Fatalitat i espuris
Sotracs de sol 
I d'espesses teranyines






DEVIL*

Fluctuacions isobàriques
Rebentant-me les venes
Líquides inundacions
Blaves i negres.
Tot em recorda
Que sóc devil*
I no em puc capbussar
Més
Perquè l'infern 
Espera que torni



MORTS

Som morts escarbant
Butxaques embastades
Com ous de pedra
Per sargir mitjons
Foradats
Com ingles rebels
Resistint
Darrere cuirasses
Ermes
Vesc
Sucre i dol
Fi
Negra lluna
Embarbussant
Un sol mot nu que
Cau en un parany
Sense entendre
Que si lluu
Fora d'hores
No la podré trobar
Mai


CARGOLS

Mentrestant
Els cargols deixaven
Baves arreu
Marcant camins
Fins que,
Eixuta la pluja,
Ens vestíem...

Ous
Rebentant les parets
Sobreeixint
Humitats
Posseïnt-ho tot
Els llavis els cabells
Les cames el cul
Ofecs entregirats
Sempre que et tinc


LA SAL

Un dia
La sal es perdrà
Res no tindrà
Gust de res
Si no t'obres per a mi
I l'eixut record
Dels teus llavis
Regalimant
No serà prou
Aliment


*diable, dimoni


























































dissabte, 2 d’abril del 2016

POEMETS EN DEJÚ


RES

Res no és més 
Que fullaraca 
A punt d'encendre's
Encenalls escombrats
Miratges de sol 
En ple crepuscle
De juganeres dents
Sense ànima

Fóra senzill estavellar-se
Ara en les llambordes
Circumferències planes
I un sol roc punxegut
M'estalvia aixafar-me 
Les ungles



VÉNS

Véns 
I vas enrera
I no vols
Temps
Que se'ns escapa
I es perd
Vents
Que mai no diuen
Els mots
Llard
Que s'estavella
Greixós
En un fugaç
Bes
Perdut
On
Veig 
En un trau
Tota la llum



MIRACLE

Surt el sol
I tot és un riu d'argent
Enrampant-me
Calfreds de joia
Sentint la teva boca
En la meva
El càlid tacte
De tots els porus
Estremint-se

Si t'enyoro un dia
No creguis 
Que és mentida
Només
Perquè no t'ho dic.
Si t'enyoro un dia
Serà el miracle
De creure
Que no et vaig oblidar



CAOS

Remor
Passos allunyant-se
Per un forat
Els escolto de nit
Mentre la son
Posseeix el capçal
I els coixins ploren
L'absència
Dels teus cabells

Caos
Infectant els glòbuls
Que fugen del cor
Sense esquerdes
Buscant
La teva saliva
En tots els racons
Virus de dol
Omplint-me
Les venes

Dejú
Els esclops esmicolen
Les ametlles
Mentre el conill
Espera.




DIUMENGE

Jèiem sobre fulles
Herba, molsa i trèvols
Ens somreia la sort
I cap jou ens captivava
Fins que vingué l'aigua
I no tinguérem sopluig


Aquella flor féu estiu. 
I fou calent com l'infern 
Quan cou les ànimes 
Dels piròmans.
Calent com les teves cuixes
A punt d'enxampar-me

Ventre sense pigues
Somriure de vi negre
I aigua dolça, 
Paraules de vent i adéus 
De diumenge
Tota la màgia cap
En un llumí que s'apaga.