diumenge, 19 de novembre del 2017

LA LAIA

   Micro seleccionat per a formar part del llibre RELATS ABSURDS, de l'ARC, dins la col.lecció Elisenda Sala. Llibre recopilatori de relats de diversos autors per a col.laborar amb la marató de TV3, enguany dedicada a les malalties infeccioses.

LA LAIA

Un dia, la Laia perdé el fil de les comandes. Neguitejada, començà a estripar tots els papers plens de gargots, dels filferros. Un per un, a poc a poc. La clientela, sorpresa, cridava. Omplí un bol de terrissa amb els retalls, hi afegí un bon raig de vermut, se’ls ficà a la boca i els mastegà amb lascívia xuclant-ne el licor. La gent que esperava per pagar fugí en veure-la tan fora de lloc. Embadalit, en Manel se la mirava immòbil amb la forquilla de plàstic a la mà davant la boca oberta, una patata rossa precuinada regalimant de quetxup, mostassa i maionesa, tot alhora. Maleí haver sortit de casa amb els pantalons negres. La fastigosa taca caigué com excrement de gavina, just on la trempera més s’insinuava. La visió de la Laia engolint aquell aiguabarreig li havia provocat una erecció com feia temps que no experimentava. Cel.lulosa i vermut. Tinta i estrès. Números i lletres. Esgotament.

   En Manel havia entrat al bar amb una gana de bou. Sortia de fer-se una analítica per a esbrinar si la manca d’erecció dels darrers mesos venia d’un descens del nivell de testosterona o la causa era més aviat psicològica. L’hormona estava bé, un pèl baixa potser però suficient. Tal vegada el què li calia eren nous estímuls. I ara, sense esperar-ho, una cambrera embogida havia activat el resort, el clic.

   S’hi atançà, vermell de vergonya i ple de dubtes. Els ulls de la noia feien el blanc, terrorífics. “Què vols, pollós? El noi empassa saliva, sorprès pels modus de la Laia que  quan més a prop la tenia més l’atreia malgrat l’aspecte ferotge que reflectien aquells ulls com peixeres. “Que et passa res?” respongué mirant de tranquil.litzar-la. 

   Aleshores la veié de sobte capgirar el blanc dels ulls i mostrar-los tal com eren, d’un verd de mar i maragda tan lluent com l’aurora, magnètic i esfereïdor. “Res, Manel. A tu t’esperava. He sortit aquest matí després de no dormir en tota la nit. Aclucava els ulls i et veia, com ara, al meu costat. I la suor freda amarava la meva camisa de dormir” “Dorms amb camisa de dormir?” “Per a tu, sí” “ Però, si no ens coneixem. No ens hem vist abans. I com saps el meu nom?” “Jo sí, a tu. Et veig sempre, totes les nits. És per això que no dormo. És per això que sempre tinc els ulls blancs. És per això que sóc verge, Manel.” “Apaaa, no m’ho crec” .

    De cop i volta el llit se sacsejà en un violent espasme. La penetrà d’una sola empenta i acompanyà els seus gemecs amb un pregon xiscle, esgarip a contrapeu, copsà la fragilitat del cos a través de la camisa de dormir, aixecada per damunt de la cintura, les cames enlaire. Esbufegà finalment i obrí els ulls i la mirà al rostre descarnat, els ulls buits i les dents corcades. El darrer crit d’en Manel se sentí al clar de lluna mentre la boira escombrava cada racó del jardí...

diumenge, 5 de novembre del 2017

DESCOMPTES




Micro finalista del VII concurs ARC de microrelats. MItjans de Transport. Mes de maig: En vaixell




 DESCOMPTES


  Tot és humit, fosc i resclosit i la ferum de pixum ens mataria si no fos per la mirra que ens posen al nas si s'escau que els patrons n'han trobat a bon preu. Si no, amb trossos de tela impregnats en menta o farigola ja fem. En els darres dies els agutzils són més exigents que no ho eren abans. Hem d'arribar a l'illa abans no hi facin peu els anglesos. Els tabalers es releven cada mitja hora en lloc de cada hora i cada un d'ells hi esmerça  més ganes i més ritme, no fos cas de quedar malament. Com a galiot expert  -cinc anys ja, per un crim que no he comès- m’han posat al capdavant de la filera per donar exemple als nouvinguts. He de pagar encara cinc anys més i sovint penso que hi moriré, a galeres. 

   Avui ha baixat el capità a fer-nos un discurset. Ja n'he escoltat molts d'aquests i els nous se'l creuen quan ens diu que si la nostra conducta és l'adequada potser la seva intercessió ens llevarà o rebaixarà el càstig.

   Il.lusos...

   De repent, escolto un ronc entretallat. A la meva dreta, el cap tirat enrera, el clatell desmanegat, un noi de no més de disset anys resta mirant el sostre de la nau, esbatanats els ulls. El galifardeu més proper branda el fuet i colpeja. No s'adona que el noi ja és mort, o potser sí i tant li fa. El capità se m'acosta i em diu alguna cosa.No puc escoltar-lo, amb la fressa del tabal i els esgarips rítmics dels companys però sé què vol que faci. Per uns instants tinc permís per abandonar la formació. Agafo el mort posant-me'l a l'espatlla. No deu pesar més que un sac de llegums. Pujo els graons de fusta,els quals gemeguen sota els meus peus, i trec el cap a coberta. El cel és gris de plom i de  tempesta. M'abraono a babor i deixo anar la càrrega amb facilitat. No ha fet cap soroll, ni tan sols escuma.

   Torno a lloc i agafo el meu rem. Un altre marrec pren el relleu del company mort. He sentit a dir que per cada cadàver que tiro per la borda descompten un mes de condemna. No m’ho crec. Si així fós ja fa mesos que seria a casa....