dijous, 13 de desembre del 2018

FLORS

FLORS

Quan me vaig despertar ja no hi era. Havia baixat a demanar-me sal i, en sortir la lluna, es va atemorir i no va voler tornar al seu pis. Temia la lluna, temia la nit. Me va explicar que quan era petita son pare hi va desaparèixer, a la lluna. Que s'hi havia passejat una bona estona. I que va trobar-hi flors. Vaig pensar que no hi tocava gaire, la Marta, però la vaig veure tan amoïnada que es va quedar a sopar i, en acabat, prenguérem conyac i carquinyolis. Seguérem al sofà i ens acotxàrem dessota la manta escocesa i riguérem molt. Arribaren amb passos imperceptibles els petons i les carícies i quan vaig voler fer-li l'amor em va dir que no. No podia tenir relacions els dies de lluna plena. Era una promesa que havia fet al pare el dia que va saber que la nau tornava a la terra sense ell. Maleït protocol...

divendres, 9 de novembre del 2018

PROHIBIT

ESTA PROHIBIT BAIXAR A LA ZONA DE VIES

El rètol era prou clar però molta jovenalla junta sovint esquiva les normes. 

-I com agafem el tren?

No hi havia temps per treure els bitllets. Vàrem córrer per damunt les vies fins a l'altra andana. Els cors se'ns sortien del pit. Les cares roges, calentes, ens cremaven sota els ulls. Cadascú convivia intensament amb el que podia ser el seu darrer pensament:

"De lluny sembles una altra..." "Corre, corre". "No t'entrebanquis...”

"Què cony faig aquí?" "Ja vé, ja vé, Jahvé..."

"Hauré de canviar-li el nom al gat..." "No t'he deixat res per sopar”

“No t'imagino sense pluja. Així, humida per dins i per fora, me fas lliscar com el vent entre la canal dels teus pits." 

L'enlluernadora llum s'atançava, creixent i veloç. MUUUUEEEEEE el so de la ventada fou com un udol de mort, tempestuós, majestàtic. A l'andana tot de cossos escampats feien per aixecar-se i es tocaven. Primer el propi ésser, després mútuament. La rialla fou espontània, nerviosa.

L'endemà es llevaren tard. Amb la taula parada, una vintena de llars miraven les notícies mentre feien el vermut. Aquell tren, en la següent estació, s'havia endut per davant uns quants cossos. Torno al llit...

dilluns, 22 d’octubre del 2018

VANITAS

Glopejo l’enyor i me’n ric
De la suau esgarrifança

Obro els ulls i l’obliqua llum del sol m’encega. Puc entreveure la noia -borrosa, fa anys que tot ho veig borrós- a l’altra vorera del passeig. Surt del sastre de bracet d’un jove alt amb un trajo que deu ser caríssim. La dona del sastre, de nits, lloga habitacions. El vestit que duu ella no ha de ser barat tampoc. Somriuen. Es besen i el noi desapareix dins d’un cotxe grandiós amb xofer inclòs. El xerric de les rodes escampa una espessa polseguera i el coix que jau a la cantonada tus. Ahir no hi era, no l’havia vist mai. Abans hi havia una senyora amb les cames inflades però els serveis socials se la van endur fa uns dies. La noia se’l mira i en el seu avorriment se li acosta. Xerren un instant, no puc imaginar de què. La noia entra al petit bar que acaba d’obrir mentre un empleat n’apuja la persiana i abaixa el tendal fent girar una manivela. En surt una estona més tard -la planxa i la cafetera eren apagades, suposo- amb un gran entrepà i una beguda fumejant en un got de plàstic de mida extra. “Au, tingui, bon profit” diu alçant la veu perquè els pocs vianants d’aquesta hora l’escoltin i n’admirin el gest. Caritat, en diuen; vanitat, me sembla.

El coix fa esforços per a aixecar-se repenjant-se amb dificultat en les crosses amb l’entrepà a una ma i el cafè, o el brou o el te, a l’altra; entreveig com s’acosta a la calçada, arrossegant els peus; espera el semàfor, que no funciona i està tota l’estona fent pampallugues de color d’ambre; creua amb l’esguard fix en els cotxes que el maleeixen i tenen pressa; els rondina, s’atura, respira i esbufega en arribar a l’altre cantó. Se m’acosta, s’asseu a la meva esquerra, torna a esbufegar, parteix l’entrepà per la meitat i me n’ofereix un tros compartint la beguda la qual, ara sí, sé que és cafè. Com sap que fa tres dies que ningú no em dóna res? No ho sė. Suposo que tots tenim el nostre particular àngel de la guarda...

LES HORES

Les líquides hores s’escolen arrossegant lentament els peus, pesadament, en un silenci que m’esclafa de tant eixordador. No creguis que no he pensat en acabar amb tot però no puc. Només em deixen sol per dormir i aleshores m’ho prenen tot. Només em deixen el pijama oficial, sense botons ni costures, una granota de cap a peus sense un trist forat per pixar. Quan a la nit me’n vénen les ganes me l’he d’abaixar fins a les cuixes i procedir a ‘evacuació. Creu-me que a l’hivern de vegades m’ho he fet a sobre per tal de no desvestir-me ni un centímetre. He tingut sort de no fer cap pneumònia. A l’estiu és diferent, llavors dormo amb calça curta i tot és més senzill si no fós pels insectes -mosques, paneroles, algún ratolí-. Però ja m'he acostumat a la seva companyia i em distreuen, ves...

No sé si pots llegir les cartes. Els llapis són d’una qualitat deficient i el paper que reciclem amb els companys al taller no és mai prou eixut i els mots sovint s’esborronen. He de repetir quatre o més cops cada carta o bé esperar uns dies fins que els fulls siguin ben secs. Impossible a l’hivern. Ja he vist passar les quatre estacions i els canvis d’hora tot i que aquí no ens vė d’una hora de més o de menys. 

Avui ha vingut l’advocat. No el coneixia de res fins que els meus amics em van dir que era el millor. Ara, després de tants mesos, crec que puc dir que a més de la relació professional ens uneix una certa amistat. Diu que he d’estar tranquil i que ens en sortirem perquè no he fet res de tot el que diuen que he fet, res... Demà anem per fi a judici i, com a advocat i com amic, hi tinc dipositada tota la confiança i respiro a cor obert l’esperança que a l’hora de dinar podrem convidar-lo i ho celebrarem. Després, quan serem per fi sols a casa, deixarem enrere tota la tristesa i el món serà de nou nostre...

T’estimo, Elisa

Jordi

FE DE RATES

Comentar i ValorarAfegir als preferitsImprimirM'agrada

“Quan les bruixes
Se m’enduguin
Lluny de tu
De matinada” T.C.M.

Ens gronxàvem en el vaivé de les tardes després d’escola. El teu vestit groc de quadrets blancs com d’estovalles no m’agradava però em feien somriure els teus ulls orientals de color de poma i l’oneig dels teus cabells amunt i avall. Les mames se’ns enduien de les mans i ens regiràvem a mirar-nos. De vegades marranejàvem i esgarrapàvem cinc minuts més. Però sempre te n’anaves amb el darrer compàs de la nit de Sant Joan.
Després de vacances començàrem, de debò, l’escola. El mestre era més gran i ens feia callar contínuament. No t’agradaven els verbs ni els adjectius i adverbis; si de cas, alguna expressió, “no fotis” deies sempre. A mi no em feien el pes els nombres, ni els primers, ni els naturals ni el màxim comú divisor; si de cas, el número Pi, “tres catorze” sempre et deia perquè mai te’n recordaves.
Passaren fogueres i estius en els quals desapareixies i sempre, amb els primers vents i balancejos de les fulles dels plàtans, tornaves. Sempre la mateixa, sempre diferent. Detalls i matissos, ferros a les dents i ulleres noves.

L’any de l’institut vaig pensar que no venies. A la porta d’entrada, sota els porxos, t’esperava. Allargassava el coll i aclucava l’esguard esperant descobrir-te. Una noia arribà en moto, es tragué el casc i de sobte eres davant meu sense ferros ni ulleres ni bata; dents perfectes i texans arrapats, cabells curts, brusa i escot. Et vaig reconèixer pel somrís, el mateix que es gronxava les tardes de la llar d’infants. Mai més res no fou igual. Ja no ens vèiem tant i el matí que vingueres amb l’Eudald vaig voler morir. Mai no t’havia dit que t’estimava. Bé, sí que ho feia quan era sol al llit i jugava a tenir-te. Però no vaig perdre la fe, la fe de les rates quan ensumen el formatge en la ratera i s’hi aboquen sense saber...
Ma germana et va trobar l’altra tarda i em va dir que t’havies deixat amb l’Eudald, que no podíeu concebre... La fe de les rates...

TRES-CENTS Ú

SI ME MOR
QUE LA MAR 
NO M'ASSENYALI

Així es titolarà el meu llibre de poemes.

Ho tenia clar, l'Ernst. 

Passava les hores -després de plegar de la feina, fer-se el sopar, rentar el plat, netejar el pis (massa gran), estirar-se al sofà, quedar clapat i despertar en plena nit- pensant sobre què tractaria el seu pròxim sonet, com s’ho faria per a expresar allò que sentia i emocionar els lectors. Era la seva primera aproximació al sentiment de pèrdua després de quedar vidu. Havia de ser l'últim poema que faria sobre el dolor de la soledat. Ja en tenia els mots, els adjectius i els adverbis: enyor, alè, malastruc, traïció, mort, abandó i eternitat; erm, dissortat, estimada, bella nit... Foscor, final... I perdó.

SI ME MOR
QUE LA MAR
NO M’ASSENYALI

Tres-cents poemes agrupats en emocions, associades a les estacions i el temps que s'escola, indeturable. La primavera, amb els càntics d'amor i erotisme de les primeres conquestes i els corresponents desenganys. L'estiu, ple de força, sexe sobtat, esporàdic i esmunyedís, suor i disbauxa. La tardor, melancòlica visió dels anys que passen monòtons devant dels ulls i la rutina sinuosa de l'avorriment conjugal i les primeres banyes. I l'hivern, fred i colgat de la neu que omple les hores d'un indefinit i infinit pesar figues vora l'estufa de llenya d'imitació, pantalla plana de troncs cruixents i llàgrimes vermelles que s'enfilen i et tanquen els ulls. Potser demà no els obriràs o en l'oblit no coneixeràs els fills...

Tes-cents poemes i ara que feia l'últim s'adonava que no ho havia dit a ningú, mai. Aquella malentesa, maleïda prudència que li feia creure que no valien res, els seus versos. Que ningú no els publicaria i que es perdrien amb ell, si moria... Si moria, escarxofat al balancí, fent veure que fumava en una pipa de plàstic després d'acabar-se d'un glop la darrera copa de moscatell, aquesta vegada amanida amb una mica de lleixiu i matarrates...

diumenge, 19 d’agost del 2018

DESTROSSES

DESTROSSES

Destrosses les ungles
Contra la paret
Difusa
L'extravagant mur
De condols i negació
Preclara
Que infón flames
Grogues, roges, blaves
En els budells
De la deixadesa.

Desmuntes
Els puzzles enravenants
Confusos
Espurnes de llum
En un àtom gastat
Neutre
Apagant-se en la foscor
De les mantes quadriculades
En l'estómac
De la ignorància.

Descarats
Els brètols pensaments
Xiuxiuegen enganys
Paranys
De roba estesa
Abans de la tempesta
T'amoïnes com sempre
Amb un desig enyorant
L'esperança







dissabte, 18 d’agost del 2018

EL FILL DEL TAXIDERMISTA



TXAC!! 

L'espetec del guant de làtex en acomodar-lo al canell sempre li produïa un calfred de satisfacció, com l'instant previ a un orgasme. Havia de fer-ho millor, aquest cop. Era molt perfeccionista i la darrera feina no l'havia acabat de convèncer. Aquesta vegada va allargar uns minuts el temps de congelació. Una vegada espellat el cos, amb una mola petita i molt precisa va anar allissant la pell fins a deixar-la lluent. El temps d'immersió del cos espellongat també va ser augmentat un pèl. L'agulla del temporitzador oscil.lava ràpidament i convulsa en una tremolor epil.lèptica. -Ja està, es digué l'Abel-. El tragué de la piscina de guix i el col.locà dempeus damunt el graó més alt del pòdium de fusta massissa que presidia l'estança, en posició bípede i les mans enlaire amb les ungles mirant el sostre, els ullals traient la punta a través d'un somrís de triomf. Encengué els ventiladors. Una vegada eixut el guix el vestí amb la pell prèviament encerada, enganxant-la-li amb cura i afegint-hi pèl amb un pinzell untat amb pega allà on calia. Aquell especimen era el guanyador. Per això l'havia posat al graó més alt. En el dos hi havia la mare. En el tres, empatades, les bessones. El número ú només tenia un ull. Havia perdut l'altre jugant amb els “nunxacos” quan era un nen. Ara, des del primer lloc del pòdium li picava l'ullet. No hi havia cap dubte, el fill del taxidermista, amb el seu ull verd, era el guanyador.

dissabte, 4 d’agost del 2018

BISTECS



   Potinejo amb la carn. Només tenim un ganivet i el fa servir el pare. No m'agrada el greix i el desgarro amb les dents i em faig mal. A més, és cru, el bistec. Mitja hora ja i encara estic a mitges. Cinc minuts més i estaré salvat, serà l'hora d'anar a escola i el pare això no ho perdona. Son les set. Fa quatre hores que barallo amb el dinar. M'ha dit el pare que avui no me'n sortiria i quan la mestra ha vingut a casa en acabar les classes li ho ha explicat: "no s'aixecarà fins que s'acabi el bistec. Encara que no torni mai més al col.legi. El pare és també així, o blanc o negre, no li agraden les coses a mitges.

   La Sussana ha demanat un entrecot meunier de dos dits de gruix. Jo, per no quedar-me enrere, també. El ganivet no talla be. Mastego i mastego i tot se'm fa bola. La meva xicota, esposa hores d'ara, ha acabat fa estona i el meu sopar ja és fred. Em rendeixo. En paguem el gust i les ganes. Sortim i enfilem cap a l'hotel. Mmmm, que bo que està el cava. Gentilesa de l'hotel per passar-hi la nit de noces. Han trucat quan érem a mitja feina i em disposava al primer cunnilingus de casat. De fet, el primer de mai. "Cava de noces, senyor, convida la casa". L'obrim i ens disposem a continuar la feina. Fico la ma per dintre les calces i la trobo xopa i bategant. Li beso el melic i baixo, a poc a poc, mentre faig lliscar avall la tela. Un jardi ben cuidat i acabat de regar amb cava m'hi espera. És suau i sedós. Acosto els llavis al sexe humit i en xuclo tot el cava. Després tot fa olor de petxina. Xuclo fort i de cop em ve a la memòria el bistec del pare i l'entrecot del sopar i el greix i el no tenir ganivet. La penetrant dolça flaire del seu entrecuix m'embogeix i col.lapsa el meu pensament. M'aixeco com estirat per un tifó inesperat i corro, tot pengim-penjam. No tinc ganivet, altre vegada. Només n'hi havia un per tallar el pastís i se l'ha endut el servei d'habitacions. Agafo les calces de la Sussana que eren a terra, n'esquinço la part de la figa i les hi passo pel cap com un collaret de seda i estrenyo fort i aguanto. Espeternega i fa mans a la tela però és massa cenyida al coll i no la pot agafar. Suo i em cauen les llàgrimes i l'empento el seu cap sobre el llit. Remato la feina amb el coixí mentre la penetro per primer i últim cop com a marit. A la fi resta immòvil, amb les calces al coll i l'esperma eixint del cony com la capa blanca de saliva que li surt de la boca. Vomito i m'assec al terra, vora la porta amb l'esquena recolzada a la paret. He passat vuit hores de casat i he tret el mig entrecot del sopar. Truco al servei...

   Avui, en ser la darrera nit, toca menú especial. Amanida Cèsar i llom de porc amb salsa de roquefort. Fa sis anys que estic aquí i encara no saben que no puc amb la carn. Estava bona l'amanida i m'he permès, avui que puc, una coca-cola i un winston després de quinze anys sense fumar. El sucre ja no em fara mal, la nicotina tempoc. Amb la cullera de plàstic vaig prenent la salsa de formatge fins a deixar el llom eixut. No ens donen ganivets, tampoc forquilles punxegudes. Separo el greix amb la mateixa cullera en un procés meticulós i lent. Agafo el tros de carn amb les mans i començo a menjar per una punta. Sense la salsa sembla un tros de suro. Mastego lentament. No puc empassar-me'n res, i l'escupo als peus del guàrdia. "És l'hora, René". Deu hores sopant i ja quasi és de dia. Els carcellers m'esperen. Em posen en un entarimat de fusta damunt d'una trampella. Quatre d'ells se situen de cara a uns interruptors vermells amb un pilot també vermell encés dessota de cada un d'ells. Han de premer cadascú el seu botó. Tots a l'hora perquè no se pugui saber qui m'ha mort. Falten deu segons diu el rellotge de la paret, posat expressament perquè pugui veure quan de temps tinc encara  i cada avenç de les busques m'eixorda. "Ara", diu el funcionari que mana. S'obre la trampella i sento el crec de les meves cervicals i altre cop tot pengim-penjam.

Després només penso que necessitava un ganivet, com sempre. L'oficial en cap en duu un de ben gros a les mans per tallar la corda però, per a mi, és massa tard.

   

dissabte, 21 de juliol del 2018

AQUAREL.LA

AQUAREL.LA

Et difumines
Rere el turquesa de la pintura
Que et lleva el somriure
T'evapores
Com neu fent-se fum
Rere uns llavis de mentida

Ves
Troba un rastre nou 
Que et desveli
Sense fi
Els prejudicis
Et prometran
El més brillant
Tros de lluna
Abans de passejar-te
Per la més fonda mar
Rumia,
Torna després, si vols,
Lliure
De tots el secrets.

diumenge, 15 de juliol del 2018

AGOST 16



AGOST 16

Trobar-te com una espina i fer pinça per arrencar-te. Mai res no és tan terrible com ens pensàvem. Es tracta d’anar passant i integrar-nos en el paisatge. Passar. Passem. I copsem l’acer de la gelosia punyint-nos el coll i provem de superar l’enyor. A contrallum, les papallones es confonen amb llengües a mig besar. Escatim la nit plena de neons i a mig gas ens acostem porucs, plens de gel. No podem pretendre escarbar i no trobar res. Poc a poc tot millora i penso en la flor de lis i el Romanticisme, potser sense que tinguin res a veure. Però el dinosaure sempre hi és i sap com seguir el rastre que deixes anar com el suc d’una poma macada, picossejada pels estornells. 

Marxem.

Et desvesteixo. Com un plàtan, faig lliscar els tirants de veta del teu vestit groc i el deixo caure. La fruita madura, quasi desfeta, se m’ofereix, líquida i sobreeixidora. És l’avarícia del somni que ens pertoca. Unes cames que ens acullen quan bada la lluna i ens pren els petons. És un no-t’hi-fixis. Ens put la calor de saber-nos enganxats. Depilació pell a pell, besos per alimentar-nos. Sembla ser que ens avenim i m’entretinc besant l’amplitud de la rosella que em dones, espigolada.

Després, dormim. 

Despertem amb mandra i desídia. La desídia que ens empeny a la innocència del no-fer-res. La que no ens deixa obrir els ulls mentre sigui fosc. Despertem i ensalivem el nou dia com si fós de nata mentre el bruit del carrer es va fent intens.. Et miro i, com el fred, el patiment m’entra pels peus, s’expressa en els cabells que se m’ericen i després se’m despengen com les branques d’un desmai. Desmunto els llençols i el desmai esdevé pollancre. Evolució. Capficat en aquella erèctil disbauxa no faig atenció a les libèl.lules verdes que m’envolten llençant la purpurina del frec de les ales damunt del iogurt i fent xerinola sota el mandrós ventilador del sostre.

Sortim. Petó. Adéu.

L’aire d’un retrobament improvisat, em dic, duu sempre gotes de pluja sense eixugar i per això, al capdavall, tot és mullena, gesticulació i turbulència d’un passat al qual li va mancar una mica d’oli, força llum i molta imaginació. Les imatges furtives de jocs inacabats em sorprenien al vespre, regirava els calaixos de la memòria i encetava la reflexió d’allò que no va poder ser. Tu. Que et sorprenies en la repetició de les mateixes carícies, dia rere dia, sense saber que sempre restava un porus  de pell per descobrir, un alè per omplir, una paraula mai dita. Ensarronat pel teu somrís mai la lluita fou d’igual a igual. 

Deixadesa.

Al vespre xiulo i l’aigua dels meus ulls s’escampa per les finestres, regalima i remulla el teu cos eixarrancat dessota la lleixa grisa. Deixo la llauna de mini tancada. Demà, potser, amb més zel, acabaré de pintar la barana. Els finestrons oberts deixen entrar la fresca del parc i recordo rebregar-nos sota les branques de fulles rosegades per la serp que ens provocava, xiuxiuejant sense vergonya. El  festeig de la fogositat i la pujada de bilirrubina de l’orquestra de festa major. De vegades tot és oblit. Fins i tot aquella pedra que no et deixava avançar  un dia es dilueix enmig del camí i tot se t’en repixa, prens el cacau amb desinterès mentre un llampec esfondra la nit en expansió posant la guinda del darrer comiat. Eren pocs els moments i jo no defallia. Mantenia sempre l’esperit dels poetes de la cova vermella on per primer cop et vaig viure. De dintre estant, observava la profunditat del sol i amb les butxaques descosides t’esperava de nou. Però les batalles eren teves i la guerra mai no s’esdevingué. 

Desfeta.

Res no me n’enduguí de tot allò. Em vares deixar tan sols un llit de cendres entapissant la certesa que m’empenyia riu amunt -embogit salmó desubicat-, uns llavis tacats d’oblit i una manta. Vaig sobrevolar una figa de moro sense lubricitat ni esma, vaig embotellar l’oxigen de l’aigua tractada amb bari i oferir-te’l per quan t’ataqués l’asma. Però malgrat que la pena mai no és tan gran, mai no és tan ampla com el teu somriure els dies que em tornes a veure el dol ja no esdevé color en les hores que tu m’estimes amb l’enorme brevetat d’un sospir segrestat en un bri de vent. Feixuga, la felicitat que un dia s’escolà de sobte escarritxant-ho tot, fang de terracota als ulls, energia difuminant-se en un terró de sucre moré.

Xerrem

I no podem esquivar cada record que ens cremi ni cap mot dit enmig de les flames però sí que podem encara besar-nos en la boirina del foc i oblidar-nos. Rectificar és de savis i si les teules són trencades es faran degotalls. Fugim d’allò que més ens atrau perquè temem que ens atrapi i se’ns faci fosc. Focalitzem l’ambidexteritat en l’extrem d’un tros d’estany que ens ajudi a soldar allò que ja no ens serveix i restem cecs, sols i muts durant un temps. Fins que l’oblit no ens deixa tot és ceguesa i negror.
Serenitat.

Arribo tard, amb la fosca endevinant els meus passos. Arribo, però, i el matí encara ens espera. S’ha esfumat la sargantana que sempre jau a la cantonada i els tomàquets penjats al rebost fan una olor de gana que me fa levitar un instant. L’alba gemega empenyent la nit, que ja és hora. Noves icones surten del mar quan se’ns en va la marea. Nous ensurts i nous desitjos s’escampen removent l’escuma de la platja. Imagino que encenc una cigarreta i en el meu aïllament encaixo tres gots de garnatxa i me’ls prenc un rere l’altre, ja que no hi ets. Espectres riallers surten d’arreu de les parets de paper de ceba. Coits inacabables en la fumera.  dels teus ulls. Un petit amor de tan sols un instant és molt més poderós que el més mil.lenari dels odis, més enlluernador que el més calent raig de sol en una tarda d’estiu vora el foc. Ens torrem i recremem i no hi ha prou  iode per esvair l’apoteosi que tant ens fa lluir i entregar-nos. Tot grocs d’ocre del meravellós ungüent, ens enganxem i et penetro i cridem, en un aiguabarreix de dolor pel frec dels cossos cremats i plaer per la perfecta unió que aconseguim aconseguir, em sacsejo dintre teu i amb el dit mig faig dringar el botonet que tan m’agrada. Em mires i les pigues del rostre, abans amagades, se’t fan lluminoses i et beso i em beses i em vesso i estires les cames i m’abraces per sentir-me més gran, més endins.

Transmigració

Reconeixem el nou amor tan sols de veure’l i de bell nou un finíssim làser ens travessa el cor.  Polim a poc a poc les rebaves i llisquem en una inèrcia de golafreria que primer ens rosseja i ens esvaneix després amb virulència, com si fossim grèvols. Duem a voltes cadenes de goma que s’estiren i s’arronsen i pensem que mai no es trencaran però, un dia, arribes balancejant-te com una ceba tendra, oportuna, I me’n desfaig, de les cadenes i de les gomes. I aquell dia tot ets tu. I el següent. I l’altre i l’altre. I aquí estem. Apregonant en la nit dels somnis i els roncs i en els matins mandrosos i les llargues migdiades en que ens tenim, llefiscosos i feliços...

Eternitat... 








































dissabte, 16 de juny del 2018

CARGOLS

CARGOLS

“Cargol , treubanya, puja lamuntanya🎵...” 

Amb els ulls tancats, l’Agnès recorda el dia que el tiet Anton la salvà. Era a la banyera, com ara. Però no estava sola. No era prou gran i la mare tenia por que si no la vigilava un dia tindrien un ensurt. Una trucada repentina esvalotà la mare. L’àvia Cristina havia caigut en sortir de cal sabater i s’havia trencat la clavícula. La trucaven de l’hospital perqué anés a recollir-la. “No pateixis, Nès, el pare et banyarà, avui. “Bééé...” Li agradava que el pare la banyés perquè sempre la feia riure i jugaven amb els aneguets grocs i aquell tauró amb el qual feia veure que se la menjava. Feia uns dies que li havia comprat un cargol de plàstic i avui l’estrenarien. L’Agnès cantava mentre el pare l’ensabonava. Quan la tingué plena d’escuma prengué el cargol i li feu lliscar per l’espatlla, l’esquena, la panxa. El pare feia una cara estranya. Sentí el cargol burxant per obrir-li les cames i engegà a ploriquejar. No tenia por, era son pare! “Hola, Estava obert. Heu d’anar amb compte, no se sap mai qui podria entrar.” El tiet Anton, en la penombra de la porta del bany, mirava son germà deixant anar el cargol dins l’aigua escumosa i negra...

dissabte, 12 de maig del 2018

ESTÒNIA

MICRO FINALISTA DEL CONCURS DE RELATS BREUS DE DIARI DE TERRASSA (MODALITAT CATALÀ)

ESTÒNIA

L’Estònia se sent independent. Ja ningú li xucla la sang i els diners. L’últim dia, amb el revòlver a les tremoloses mans i les llàgrimes amarant-la de por, resava perquè en Duisburg no s’adonés que l’arma estava descarregada. El noi retrocedí amb les mans obertes demanant calma, girà cua i fugí.

Són tan sols uns instants però repenjada a la columna dels porxos de la universitat no pot defugir un esglai. Tanca els ulls i mira de foragitar-ne el record. Amb el vestit nou i lleugerament perfumada espera amb delit que arribi el seu xicot. Encara no se sap avenir de la sort que està tenint. Des que va desempallegar-se del macarró d’en Duisburg va estalviar prou per a llogar un pis petit. Ara treballa a casa i escull els clients, pocs però fidels. Ha accedit a la universitat via majors de 25, psicologia i cursos de criminologia. També fa petits poemes. Darrerament tots són d’amor:

“Xocolata
Desfent-se’m
Llengua endins
Aleno el sabor
Dels teus ulls”

Potser un dia els publicarà.

Avui, però, fa festa. Només està pel Paris “el més bell dels mortals”. Encara no li ha dit de què treballa però confia fer-ho aviat, deixar-ho,  comprar un pis entre tots dos... Les sabates noves li fan mal i sent com li pelen els talons. Per fi. S’hi atansa amb el més gran dels somriures i l’abraça, plena de felicitat. “Paris, amor.” Mentre es besen amb deler l’Estònia sent a les mans una humitat calenta i llefiscosa. Per damunt de l’espatlla del noi, veu en Duisburg. L’Estònia deixa caure en Paris. Va ser bona idea comprar un vestit amb butxaques. En treu el vell revòlver, tira enrere el martell, apalanca el gatell amb dos dits “no t’acostis”...

En Duisburg cau pesadament panxa enlaire. Ella s’agenolla al seu costat. La ferida és llarga i profunda. Duu encara la navalla clavada vora el cor.  És mort, sens dubte, però se n’assegura retorçant el metall ben endins.  “Estònia, estic bé. M’ha atacat, un accident. No és meva, la sang”, diu en Paris.

L’Estònia no li diu que coneixia aquell home, amaga el revòlver encara per estrenar, quan travessen el pont el deixa caure dissimuladament. En silenci, el riu se l’empassa. Els joves s’agafen de les mans mentre el Big Ben toca les dotze...









dissabte, 21 d’abril del 2018

M'AGRADA LLEGIR

La poesia ens espera
Entre la ronya de les ungles
En les calces molles
I en els ulls oberts

Després de fer l’amor m’agrada llegir. Només una pàgina. I comprovar si alló que els mots em transmeten s’adiuen amb el que sento. Et semblarà rar i per això t’ho dic. Perquè no et vingui de nou el dia que pugis a casa. Faré sopar. Tu portaràs el vi (t’agrada el vi, oi?), sorprèn-me. En acabar, maduixes amb nata. Et trauré la camisa i xuclant-te els mugrons et faré cridar. T’estremiràs i no  podràs retenir un gemec. Amb la ma oberta copsaré l’abast dels teus genitals. No et facis il.lusions, no em sorprendràs. Un cop nu et ruixaré de nata i et lleparé atrafegada. M’encaixaré damunt teu i cavalcaré fins a perdre’t de vista. No cridis quan t’arribi el zènit, no ho soporto. Després ajau’te al meu costat. Dorm. O fuma, no em molesta. Però calla. 

Em posaré l’antifaç, caminaré a les palpentes fins la prestatgeria.  No dependrà de com hagi estat el clau. Serà pur atzar. Potser tindràs sort i et tocarà “Els contes de Canterbury “. L’últim home que va pujar és al jardí, sota el presseguer.  Li va tocar ‘Crim i càstig”...

dissabte, 14 d’abril del 2018

LA CREU



Cap nit no deturarà
La força 
Que em manté
Cap retret podrà
Mai véncer 
La tossuda empenta
De qui tot ho perd

La pluja segueix, insubornable, peixent la terra. Poc a poc construeix bassals de llum a les places sense asfaltar. En Manga la rep, imperturbable, encabdellant-li els cabells, com si son cap fos una pilota de cordills, d’aquelles que el nens ja no fan. Deixa enrere el centre del poble, recull els mocs amb el dors de la ma dreta mentre amb l’esquerra es tira enrere els xops cabells. Tossut, deixant a l’esquena les darreres cases, continua. El camí terrós esdevé fang i li costa aixecar els peus però sent que cada pas és una victòria. Un tros enllà del darrer fum de les xemeneies de la fàbrica de cordons el saluda la tàpia encalada. Ressegueix amb l’index les marques que s’endugueren son avi, plom i sang. És tan d’hora que encara està tancat. L’encarregat arriba amb el caliquenyo penjant.  “Bon dia, Manga, un any més eh?  “Sí, Fermí, sí”. En Fermí treu unes claus desmesurades, rogenques de robí. Manga entra arrossegant els peus. Busca la creu, s’agenolla i n’esborra la pols fangosa. “Hola, Maria. Des d’avui restaré amb tu, aquí, sempre. Crec, amor, que finalment hem guanyat”.

dissabte, 10 de març del 2018

L'ESPURNA

L'ESPURNA

“Un dia perdrem la vergonya, sinistres autòmates de pèl i de carn" TCM

En un racó del quarto que compartiren es fa petita entre somics i llàgrimes de foc. Seu a terra, les cames arronsades a tocar de les natges, nues i fredes en el sòl de la nit. Li couen els cops, els desprecis. Les ferides encara obertes ensangonen les rajoles i se sent l’ànima encongida amb la por senyora dels pensaments. Paràlisi. L’home ha sortit amb un violent cop de porta, camí del bar. Sap que tornarà per acabar la feina.  Una profunda nàusea l’estremeix i vomita aigua. Obre la boca tot el que li permeten els blaus dels rostre i pren aire amb desesper.

“M’he d’aixecar. No puc quedar-me esperant que torni.” Poc a poc s’incorpora, camina resseguint la paret amb les mans per no caure. Amb l’esguard esborronat aconsegueix d’arribar a la cuina. Regira el calaix dels malendreços on sap que hi ha cable elèctric. Maldestrament el connecta a la sortida dels fusibles. Prova el contacte. Estén el cordó pel passadís fins a la porta de casa de manera que quan el marit fiqui la clau al pany es produeixi l’espurna. Alleujada, torna a l’habitació, s’arrauleix sota les mantes i s’adorm en un sospir d’incertesa...

divendres, 2 de març del 2018

AIGUA DOLÇA

Amarats de desig no endevinem la fi del desastre” TCM.

La còmplice penombra de la sala aconseguia que als seus ulls aquella sil.lueta aparegués lleugera i temptadora. La nit acompanyava i la sensualitat d’aquell cos de vidre l’atreia amb una força com feia temps que no sentia. Tot ell es regirava i amb els ulls tancats pensava en tot allò que podria fer. Era bruna com una escampada de canyella damunt la taula. La imaginava picantona com un gra de pebre que li esclatés entre les dents. Pensava en el somriure efervescent d’aquella boca rodona. Respirà i ho deixà córrer. Es va aixecar i va enfilar cap els serveis mirant-se-la de cua d’ull. Després d’un riu apressat es renta les mans i descobreix el rostre suat i emvermellit que l’observa des de la boira del mirall. Fa un bol amb les dues mans, aplega tota l’aigua de la que és capaç i es renta la cara. Ha arribat l’hora de demostrar-se que pot fer-ho. No pot seguir essent esclau d’aquella debilitat. 

Surt. Aparentment tranquil travessa la pista de ball sota una eixordaora música metal.lica i desconeguda que amenaça la integritat dels seus timpans. No sap si podrà dir res i ésser escoltat entre tant de xivarri. La noia l’espera asseguda en un tamboret a la barra i es tira els cabells enrere ensenyant aquella piga sota l’ull esquerre que l’encén de desig. Se li acosta i li diu alguna cosa a l’orella. Ella somriu, maliciosa. L’Esteve crida el cambrer aixecant el braç i demana les begudes. Ella un rom amb gel, ell un Vichy de mig. Es besen llengua amb llengua i mirant-se als ulls s’ho diuen tot. Escorren d’un glop els gots i se’n van de bracet.

L’Esteve es desperta amb la primera claror del dia travessant les cortines. L’Olga ja no hi és. Quina nit. Feia temps que no feia l’amor amb tanta ànsia i tantes vegades en una sola nit. Sis mesos per a ser exactes. El temps que ha romangut intern en la clínica de desintoxicació. Demà, a la primera reunió de teràpia dirà als companys alcohòlics que només va beure aigua. Vichy.

diumenge, 18 de febrer del 2018

L'ÀVIA NÚRIA

Saber del cert que una aranya es menjarà la mosca. Intuir que les formigues es cruspiran el cadàver de l'aranya". T.C.M.

   I persistir. 

   Ho deia l’àvia quan de vegades i d’amagat em bressolava a la falda, asseguda al silló. Els pares no ho volien perquè deien que em malcriava. La recordo com una foto en blanc i negre, girant a sípia, en un marc rodó penjat d’una de les parets de les golfes, oblidada i difuminada a cavall del temps, la permanent immòvil de laca i tint casolà. Un dia va caure i es va trencar la clavícula. No va fer ni un crit. Al taxi camí de l’hospital dormia. Sempre parlava dels jueus de la pasqua i es referia als  hipòcrites i mentiders, prejudicis antics i olor d’orina sota el llit. Quan els pares treballaven de nits dormia amb ella i explicava que una vegada hi havia un rei que tenia el cul vermell. Jo imaginava aquell cul reial com si s’hagués cremat a l’estufa de serradures. Després feiem el parenostre i sempre em quedava clapat a mig dir.

   L’àvia va tenir dos fills dels quals l’avi només en va conéixer un, una vegada que va tornar de permís del front republicà i va aprofitar per a fer el segon, a qui mai va veure. No va tornar més. L’àvia es va posar a servir al graner, la botiga de llegums cuits de davant de casa. L’home era un fatxenda sense escrúpols i n’estava molt de l’àvia des de l’escola. Un dia se li va acostar una mica massa i l’àvia Núria li va plantar una bufa que encara li cou dins el nínxol, al paio. Després d’allò entrà a treballar a la fàbrica i la veïna de la fonda es feia càrrec dels nens en sortir de l’escola i fins que l’àvia tornava. Més de vint anys anant a peu a la fäbrica, quatre quilòmetres d’anar i quatre de tornar. Fer el sopar, endreçar la casa, estar per les criatures i a dormir, sempre amb el conte i el parenostre. La mare, si fa no fa, va repetir l’experiència. Sense guerra però amb un marit tarambana i quatre fills. Trenta-nou anys de fàbrica, fil i borrigues...

Diuen que la fortalesa té nom de dona...

EL GERRO

EL GERRO

La tia Amàlia va regalar als pares un gerro xinès que deia que era irrompible. Mons germans i jo ho vàrem probar manta vegades i encara roman al replà del pis de dalt, escala amunt. El primer dia en Ton el va tirar escales avall.  El gerro va picar a la porta del carrer i desfé el camí pel passamà esclafant-li la closca. Un fil de sang li rajava de l’orella. Exànime i bocabadat, semblava sorprès de morir d’aquella manera. Els pares feien el sopar. En Job baixà al garatge, on el pare desava les eines de bricolatge i prengué el mall, l’arrossegà fins dalt i serrant les dents l’aixecà tant com pogué i el deixà caure amb tota la força sobre el gerro.  El mall rebotí com picant ferro fred , tirà enrere mon germà i li espetegà al rostre, aixafant-li les narius i esquerdant-li el rostre. La mort li esdevingué de cop, mall millor dit.  Els pares feien l’amor apressats damunt l’encimera. Jo no savia què fer. El gerro, mut, em mirava. Baixo a la cuina. La mare xiscla de pler, ulls rodons i boca molla. El pare manxa, tanca els ulls i gemega. El gerro és més lleuger del que sembla. Hi fico la mà com si fos un guant  i l’estampo al clatell del pare. La mare, sorpresa, calla. Li etzibo un directe a la templa. Pujo l’escala. La peana és prou gran i m’hi assec, rígid i fred, al costat del gerro.  

La tia Amàlia tė clau. Descobreix el desgavell i puja al primer pis. Ens mira, gerro i jo, i somriu

Jo també..

dissabte, 13 de gener del 2018

CAPVESPRE

Al capvespre, quan la febre creix i el llit és suat, arriba l’hora de les tremors. És força usual mantenir el llit diversos dies sense canviar, més del que us penseu. Se’m fa tota una bola a la gola i un tap als pulmons. Però no m’he de preocupar, diuen. Avui ha vingut la Sònia, la meva ex. M’ha fet dos petons de Judes i m’ha desitjat que em recuperi aviat. Fins hi tot he sentit que segueix tenint les mans fredes quan ha pres les meves i, amb una llàgrima?, me les ha besades. Sė exactament quant de temps fa que sóc aquí, vint dies i vuit hores. El meu cervell s’ha transformat en una mena de rellotge que compta cada segon com si fos l’últim. Abans era sord, de tant de treballar a la fàbrica sense protecció, quins temps! I tenia un ull gandul. I la gota em feia la punyeta. Ara no sento cap mena de dolor físic però sentiments en tinc, encara.

A la tarda ha passat el metge, pur formulisme. “Coma irreversible”. Diuen que és com si estigués mort però no saben que els sento parlar, que veig ballar les infermeres davant meu quan vénen de festa i es canvien pensant que no me les miro. La Maite m’ha fet un petó als morros. Li he picat l’ullet. El crit encara el senten a recepció